VIST EN CONSULTA // VISTO EN CONSULTA

REEDICIÓ EN CATALÀ I CASTELLÀ DEL MEU LLIBRE HISTÒRIES DE MALALTS.

MEMÒRIES COM A METGESSA.

TAN SOLS FA VINT-I-DOS ANYS…

… I la nostra comarca ha fet un gir de cent vuitanta graus des del punt de vista sanitari. L’aparició d’un hospital de la categoria dels Camils l’ha convertida en un lloc que no té res a envejar a una gran ciutat.

Però sempre hi ha gent que es queixa. Alguns, perquè no recorden; d’altres, perquè venen de Barcelona i no han notat el canvi que hem viscut els del Garraf en pocs anys. Em pregunto si a algú pot estar interessat en els meus records.

Al maig de l’any 1972, van néixer, a Barcelona, els meus fills bessons. Aleshores, jo estava sense feina i buscava algun poble per treballar. Feia un any que havia acabat la carrera i, malgrat que la medicina m’apassionava i havia fet moltes pràctiques a l’hospital, no tenia cap experiència en el que els metges anomenem Medicina de Carrer.

Vaig tenir la sort, o la desgràcia, segons es miri, de trobar una interinitat de catorze mesos a Sant Pere de Ribes. Era un poblet de pagesos que estava a la vora de Sitges i que gairebé ningú no coneixia. Tot i que estava entremig de dues carreteres molt transitades ―la de l’Ordal i la de la Costa―, cap de les dues el travessava i havia quedat aïllat.

L’1 de juliol del 72, amb els bessons de cinc setmanes, vaig començar les meves peripècies com a metge titular d’aquest poble. He de dir que, tenia a càrrec meu: Sant Pere de Ribes, Vallpineda, Canyelles, Olivella i fins i tot les Roquetes, que ja començava a despuntar. Feia tant de pediatra com de metge general. Estava de guàrdia nit i dia. Com que des del punt de vista sanitari es considerava partit tancat, cap metge no podia visitar en el meu territori, ni tan sols de manera privada!

Als meus vint-i-quatre anys, amb dos bessons que necessitaven de tota la meva atenció, estava jo sola de metge de cinc pobles. Feia les visites de carrer caminant i portava el cotxet dels meus nens que, així es passejaven. Quan arribava a la casa del malalt, li deia a la seva senyora:

—Mestressa, baixi per a vigilar que els nens no caiguin, mentre jo pujo a visitar el seu fill!.

A la nit, quan hi havia alguna urgència ―un o dos cops per setmana― em venia a buscar a casa el senyor Batlle, el sereno del poble, encarregat d’acompanyar el metge en les visites nocturnes:

—Nenaaaaa, baixa, que tenim un malalt a Canyelles!

Jo estava morta de son amb tanta feina i, a sobre, els nens. A mitjanit, responsable única del malalt, tenia molta por que se’m morís… Imagino la por que devia passar ell, en veure’m allà tan desvalguda.

Tinc tantes anècdotes d’aquesta època que podria escriure un llibre sencer… però de moment només vull refrescar la memòria d’alguns.

La Sanitat a la nostra comarca ha millorat moltíssim: l’hospital Sant Camil, metges a cor què vols,… encara té carències, però, així i tot, m’hi jugo el que vulgueu que ningú voldria tornar a l’època en què només hi havia, per a cinc pobles, una metgessa de vint-i-quatre anys que acabava de tenir bessonada!