Una Lolita als anys seixanta

Una Lolita sense límits, feréstega, malcriada, de pell pàl·lida i cabells brillants color avellana. Indiferent als meus actes i al meu cos, circulava explosiva.

En aquells temps, i també en els temps anteriors, les nenes eren molt diferents. Més quietes, més callades, i més prudents que jo.

La divertida adolescent que un dia vaig ser, m’acompanya encara avui, amb més de setanta anys, i em proposa conductes impròpies de la meva edat.

—Una poca-solta, un motor sense motiu, ets —cridava ma mare. Mon pare abaixava el cap amb ràbia i jo continuava la meva singladura sense que ningú pogués fer res per aturar-me.

Sempre he pensat que la impressionant quantitat de feromones que desprenia, corraborada a posteriori per molts mascles, venia d’una banda de l’herència ardorosa dels meus pares i, de l’altra, del fet que m’havia criat al mas, sense límits. Corrent i saltant entre els boscos i les séquies.

Si el meu pare no hagués perdut la fortuna, si hagués passat la infantesa a Barcelona acomboidada entre la tia Anita i la tia Glòria, la meva vida hauria estat molt diferent. 

Ara em proposo a explicar els fets històrics que, segons la meva opinió, van desembocar als anys seixanta, on les tradicions explotaven en barrejar-se amb la disbauxa. I tot i que jo vaig viure a fons l’època, era d’allò més innocent.

Estic il·lusionada. He llegit que molts escriptors utilitzen blocs per acompanyar el llibre que escriuen. Quina bona idea!  Apuntar dia a dia els records, ajuda a evitar que el llibre sigui una farsa (novel·lada o no) nascuda d’una ment poruga i distorsionada.

Però comencem pel principi. A 1951, quan jo tenia tres anys el meu pare, advocat dels principals del tèxtil i banquer, va fer suspensió de pagaments. Mai he sabut amb certesa quines van ser les causes, però la desprotecció de la banca catalana, dels bancs catalans, s’entÉn, per part del govern franquista, hi va jugar un paper. 

Sigui com sigui, no em pertoca a mi analitzar-ho perquè no conec els fets, però sí les conseqüències. I les conseqüències d’una catàstrofe són universals. Podem aplicar-les en els emigrants que han perdut les seves cases i viuen als camps de refugiats. 

No, no em puc comparar amb ells, però la meva història fa que els entengui millor. 

Quan el meu pare va perdre la fortuna, tenia moltes propietats però només es va quedar el mas de Reus, on vivien els meus avis materns i teníem molta família de la banda de mare: Robusté Rosés (més ben dit, Rosés). 

Jo vaig passar de ser la princesa de la casa, és veu que de petita era molt bufona, a ser una nena desvagada que voltava pels camps. Ma mare atenia estoica els venedors que venien a comprar la plata, les joies més preuades, els quadres de pintors famosos. Però es desesperada perquè, a causa del terrabastall, havia partit peres amb el seu adorat germà: l’oncle Eloi, persona de gran cultura i fina ploma, molt amic de Josep Pla. 

Tot i la duresa de la vida a l’hivern, i els sofriments i les vicissituds d’haver perdut amics i llar, el mas era molt alegre quan arribava el bon temps. Venien molts amics interessants, artistes de totes bandes del món, futurs famosos , i tota mena de gent, alguna d’allò més extravagant. Ara penso en la nostra amiga, América Caces (https://ajuntament.barcelona.cat/museumusica/ca/blog/la-abuelita-america-i-el-seu-piano).

Quan les fruites maduraven i les flors es vestien de colors, la meva mare estava contenta i feliç. Repartia maduixes, albercocs, prunes, préssecs, síndries o dolcíssims melons del mas. 

No vull entrar en si he tingut o no una infantesa feliç o desgraciada. El mas era una meravella, estava envoltat de boscos, sense cap construcció que enlletgís el paisatge. Sense cap persona aliena a la casa. 

PARLEM DE NABOKOV

Opino, doncs, quedi clar, que la literatura és un país de permissió, contraposat al món real on tot canvia. i el que en un temps es considera “pecat”, en altre es despenalitza i sembla gairebé una virtut. Exemples mil que no em molesto a citar. A banda que, avui en dia, la gent viu més controlada que durant el franquisme, perquè el seu control és intern i no extern com passa en els règims dictatorials. Tan és així que, a Madrid, on tenen un especialíssim sentit de l’humor, els progres de la meva època es preguntaven : “qué pasará cuando se NOS muera Franco”. I és que, llevat de la dreta cavernària, tothom estava unit en contra del dictador.

Però tornant a Nabokov, i a Lolita en especial; no trobo en el llibre cap tret d’immoralitat. Ans al contrari, Humbert Humbert, assassí i pederasta, confessa amb honradesa els seus pecats. Com que els detalla a la menuda, aconsegueix que el lector s’estremeixi amb la lectura i senti repugnància. I aquest fet és en si mateix moralitzant.

Si admiro alguna cosa en un escriptor és la imaginació, el llenguatge cuidat i el sentit de l’humor. I Nabokov té aquestes qualitats i moltes més. Refinat i intel·lent fins a límits gairebé incomprensibles, el considero un dels millors escriptors de tots els temps.

Com la Lolita que un dia vaig ser, confesso que el primer pederasta amb qui vaig topar, i em va marcar la vida, no s’assemblava en absolut al intel·ligent protagonista de Nabokov. Era un treballador del mas que em portava a llocs amagats per realitzar-me tocaments quan jo encara no tenia set anys. Mai em va violar, i tanmateix va despertar en mi sentiments tan impetuosos que gairebé no podia suportar. A partir que vaig caure a les seves urpes, els meus genitals  van emetre una drogues desig. Tot això barrejat amb un terrorífic sentiment de culpa. Sempre contra mi, mai o quasi mai contra ell. 

Somnis masoquistes m’envaïen: somiava que em venien com esclava sexual. I desitjava fervorosament que em tornés a portar a la cofurna pudent dels estables.

Aquests episodis no es van repetir gaires vegades però van marcar la meva infantesa. Havia deixat de jugar i passava el dia buscant recons per amagar-me i procurar-me plaer. Un sentiment vergonyós que no he confessat mai: quan era una adolescent deforme i grassa, ens va venir a visitar (jo ni tant sols sabia que havia marxat uns anys abans). Quan el vaig veure, vaig sentir vergonya del meus cos deformat per la pubertat, de les cames gruixudes, dels pantalons curts. Però vull parar aquí el relat. Tornarà a sortir quan expliqui altres capítols de la meva vida. Capítols indispensables per escriure els anys seixanta, ja que les circumstàncies personals sumen o resten segons els esdeveniments. Quan penso als camps de refugiats, penso en la quantitat d’abús infantil que hi deu haver. I aquest fet, i no pas la gana que passen, és el que em fa més mal.

Sí que vull cridar l’atenció sobre un detall. Cap dels estudiosos de Nabokov ha reparat que el gran escriptor col·leccionava papallones. I no són les papallones una mena de nínfules de curtíssima vida? Qui no recorda l’esplèndida pel·lícula de William Wyler, “El Coleccionista”? 

Tinc en comú amb Nabokov (tant de bo en tingués el mestratge d’escriure), que jo era una enamorada de les papallones. I les caçava amb la meva mà petita, sense xarxa. Totes, tantes com volia i al mas n’hi havia a desenes. Però no per col·leccionar-les. Les tractava amb molta cura i, immediatament, les deixava anar perquè deien que les ales estaven recobertes d’una polsina que si els queia perdien la possibilitat de volar. A casa, gent en extrem defectuosa però molt tolerant, haurien odiat que hagués raptat del paisatge aquells éssers de bellesa extraordinària. I és en aquest punt, el de posseir i control·lar, veig similituds entre Vladimir Nabokov i Humbert Humbert. Així, intentant control·lar-me, s’hauria de comportar el segon pederasta. Però ja en parlaré més endavant.

.

Una Lolita sin límites, salvaje, malcriada, de piel pálida y pelo brillante color avellana. Indiferente a mis actos ya mi cuerpo, circulaba explosiva.

En aquellos tiempos, y también en tiempos anteriores, las niñas eran muy diferentes. Más quietas, más calladas, y más prudentes que yo.

La divertida adolescente que un día fui me acompaña todavía hoy, con más de setenta años, y me propone conductas impropias de mi edad.

—Una sinvergüenza, un motor sin motivo, eres —gritaba mi madre. Mi padre bajaba la cabeza con rabia y yo continuaba mi singladura sin que nadie pudiera hacer nada por detenerme.

Siempre he pensado que la impresionante cantidad de feromonas que desprendía, corraborada a posteriori por muchos machos, venía por un lado de la herencia ardorosa de mis padres y, por otro, del hecho de que me había criado en la masía, sin límites. Corriente y saltando entre los bosques y las acequias.

Si mi padre no hubiera perdido la fortuna, si hubiera pasado la infancia en Barcelona acomboidada entre la tía Anita y la tía Gloria, mi vida habría sido muy distinta.

Ahora me propongo explicar los hechos históricos que, en mi opinión, desembocaron en los años sesenta, donde las tradiciones explotaban al mezclarse con el desenfreno. Y aunque yo viví a fondo la época, era de lo más inocente.

La part de darrera del mas, un petit llac artificial per banyar-se la canalla. Li deiem el Laguito perquè parlàvem castellà i ens hi passàvem el dia.

Estic il·lusionada. He llegit que molts escriptors utilitzen blocs per acompanyar el llibre que escriuen. Quina bona idea!  Apuntar dia a dia els records, ajuda a evitar que el llibre sigui una farsa (novel·lada o no) nascuda d’una ment poruga i distorsionada.

Però comencem pel principi. A 1951, quan jo tenia tres anys el meu pare, advocat dels principals del tèxtil i banquer, va fer suspensió de pagaments. Mai he sabut amb certesa quines van ser les causes, però la desprotecció de la banca catalana, dels bancs catalans, s’entÉn, per part del govern franquista, hi va jugar un paper. 

Sigui com sigui, no em pertoca a mi analitzar-ho perquè no conec els fets, però sí les conseqüències. I les conseqüències d’una catàstrofe són universals. Podem aplicar-les en els emigrants que han perdut les seves cases i viuen als camps de refugiats. 

No, no em puc comparar amb ells, però la meva història fa que els entengui millor. 

Quan el meu pare va perdre la fortuna, tenia moltes propietats però només es va quedar el mas de Reus, on vivien els meus avis materns i teníem molta família de la banda de mare: Robusté Rosés (més ben dit, Rosés). 

Jo vaig passar de ser la princesa de la casa, és veu que de petita era molt bufona, a ser una nena desvagada que voltava pels camps. Ma mare atenia estoica els venedors que venien a comprar la plata, les joies més preuades, els quadres de pintors famosos. Però es desesperada perquè, a causa del terrabastall, havia partit peres amb el seu adorat germà: l’oncle Eloi, persona de gran cultura i fina ploma, molt amic de Josep Pla. 

Tot i la duresa de la vida a l’hivern, i els sofriments i les vicissituds d’haver perdut amics i llar, el mas era molt alegre quan arribava el bon temps. Venien molts amics interessants, artistes de totes bandes del món, futurs famosos , i tota mena de gent, alguna d’allò més extravagant. Ara penso en la nostra amiga, América Caces (https://ajuntament.barcelona.cat/museumusica/ca/blog/la-abuelita-america-i-el-seu-piano).

Quan les fruites maduraven i les flors es vestien de colors, la meva mare estava contenta i feliç. Repartia maduixes, albercocs, prunes, préssecs, síndries o dolcíssims melons del mas. 

No vull entrar en si he tingut o no una infantesa feliç o desgraciada. El mas era una meravella, estava envoltat de boscos, sense cap construcció que enlletgís el paisatge. Sense cap persona aliena a la casa. 

HABLAMOS DE NABOKOV

Opino, pues, quede claro que la literatura es un país de permisión, contrapuesto al mundo real donde todo cambia. y lo que en un tiempo se considera “pecado”, en otro se despenaliza y parece casi una virtud. Ejemplos mil que no me molesto en citar. Aparte de que, hoy en día, la gente vive más controlada que durante el franquismo, porque su control es interno y no externo como ocurre en los regímenes dictatoriales. Tan es así que, en Madrid, donde tienen un especialísimo sentido de el humor, los progres de mi época se preguntaban: “qué pasará cuando se nos muera Franco”. Y es que, salvo la derecha cavernaria, todo el mundo estaba unido en contra del dictador.

Pero volviendo a Nabokov, ya Lolita en especial; no encuentro en el libro ningún rasgo de inmoralidad. Al contrario, Humbert Humbert, asesino y pederasta, confiesa con honradez sus pecados. Como los detalla al por menor, consigue que el lector se estremezca con la lectura y sienta repugnancia. Y este hecho es en sí mismo moralizante.

Si admiro algo en un escritor es la imaginación, el lenguaje cuidado y el sentido del humor. Y Nabokov tiene esas cualidades y muchas más. Refinado e inteligente hasta límites casi incomprensibles, le considero uno de los mejores escritores de todos los tiempos.

Como Lolita que un día fui, confieso que el primer pederasta con el que me topé, y me marcó la vida, no se parecía en absoluto al inteligente protagonista de Nabokov. Era un trabajador de la masía que me llevaba a sitios escondidos para realizarme tocamientos cuando yo aún no tenía siete años. Nunca me violó, y sin embargo despertó en mí sentimientos tan impetuosos que apenas podía soportar. A partir de que caí en sus garras, mis genitales  emitieron una drogas deseo. Todo esto mezclado con un terrorífico sentimiento de culpa. Siempre contra mí, nunca o casi nunca contra él. 

Sueños masoquistas me invadían: soñaba con que me venían como esclava sexual. Y deseaba fervorosamente que me volviera a llevar al cuchara maloliente de los establos.

Estos episodios no se repitieron muchas veces pero marcaron mi infancia. Había dejado de jugar y pasaba el día buscando rincones para esconderme y procurarme placer. Un sentimiento vergonzoso que nunca he confesado: cuando era una adolescente deforme y gorda, nos vino a visitar (yo ni siquiera sabía que se había ido unos años antes). Cuando lo vi, sentí vergüenza de mis cuerpo deformado por la pubertad, de las piernas gruesas, del pantalón corto. Pero quiero parar aquí el relato. Volverá a salir cuando explique otros capítulos de mi vida. Capítulos indispensables para escribir en los años sesenta, puesto que las circunstancias personales suman o restan según los acontecimientos. Cuando pienso en los campos de refugiados, pienso en la cantidad de abuso infantil que habrá. Y este hecho, y no el hambre que pasan, es lo que más me duele.

Sí que quiero llamar la atención sobre un detalle. Ninguno de los estudiosos de Nabokov reparó que el gran escritor coleccionaba mariposas. ¿Y no son las mariposas una especie de ninfulas de cortísima vida? ¿Quién no recuerda la espléndida película de William Wyler, “El Coleccionista”? 

Tengo en común con Nabokov (ojalá tuviera la maestría de escribir), que yo era una enamorada de las mariposas. Y las cazaba con mi pequeña mano, sin red. Todas, tantas como quería y en la masía había a decenas. Pero no por coleccionarlas. Las trataba con mucho cuidado y, de inmediato, las soltaba porque decían que las alas estaban recubiertas de una pulsina que si les caía perdían la posibilidad de volar. En casa, gente en extremo defectuosa pero muy tolerante, habrían odiado que hubiera raptado del paisaje a aquellos seres de belleza extraordinaria. Y es en este punto, el de poseer y controlar, veo similitudes entre Vladimir Nabokov y Humbert Humbert. Así, intentando controlarme, debería comportarse el segundo pederasta. Pero ya hablaré más adelante.

.