Una Lolita als anys seixanta

Una Lolita als anys seixanta

Una Lolita sense límits, feréstega, malcriada, de pell pàl·lida i cabells brillants color avellana. Indiferent als meus actes i al meu cos, circulava explosiva.

En aquells temps, i també en els temps anteriors, les nenes eren molt diferents. Més quietes, més callades, i més prudents que jo.

La divertida adolescent que un dia vaig ser, m’acompanya encara avui, amb més de setanta anys, i em proposa conductes impròpies de la meva edat.

—Una poca-solta, un motor sense motiu, ets —cridava ma mare. Mon pare abaixava el cap amb ràbia i jo continuava la meva singladura sense que ningú pogués fer res per aturar-me.

Sempre he pensat que la impressionant quantitat de feromones que desprenia, corraborada a posteriori per molts mascles, venia d’una banda de l’herència ardorosa dels meus pares i, de l’altra, del fet que m’havia criat al mas, sense límits. Corrent i saltant entre els boscos i les séquies.

Si el meu pare no hagués perdut la fortuna, si hagués passat la infantesa a Barcelona acomboidada entre la tia Anita i la tia Glòria, la meva vida hauria estat molt diferent. 

Ara em proposo a explicar els fets històrics que, segons la meva opinió, van desembocar als anys seixanta, on les tradicions explotaven en barrejar-se amb la disbauxa. I tot i que jo vaig viure a fons l’època, era d’allò més innocent.

La part de darrera del mas, un petit llac artificial per banyar-se la canalla. Li deiem el Laguito perquè parlàvem castellà i ens hi passàvem el dia.

Estic il·lusionada. He llegit que molts escriptors utilitzen blocs per acompanyar el llibre que escriuen. Quina bona idea!  Apuntar dia a dia els records, ajuda a evitar que el llibre sigui una farsa (novel·lada o no) nascuda d’una ment poruga i distorsionada.

Però comencem pel principi. A 1951, quan jo tenia tres anys el meu pare, advocat dels principals del tèxtil i banquer, va fer suspensió de pagaments. Mai he sabut amb certesa quines van ser les causes, però la desprotecció de la banca catalana, dels bancs catalans, s’entÉn, per part del govern franquista, hi va jugar un paper. 

Sigui com sigui, no em pertoca a mi analitzar-ho perquè no conec els fets, però sí les conseqüències. I les conseqüències d’una catàstrofe són universals. Podem aplicar-les en els emigrants que han perdut les seves cases i viuen als camps de refugiats. 

No, no em puc comparar amb ells, però la meva història fa que els entengui millor. 

Quan el meu pare va perdre la fortuna, tenia moltes propietats però només es va quedar el mas de Reus, on vivien els meus avis materns i teníem molta família de la banda de mare: Robusté Rosés (més ben dit, Rosés). 

Jo vaig passar de ser la princesa de la casa, és veu que de petita era molt bufona, a ser una nena desvagada que voltava pels camps. Ma mare atenia estoica els venedors que venien a comprar la plata, les joies més preuades, els quadres de pintors famosos. Però es desesperada perquè, a causa del terrabastall, havia partit peres amb el seu adorat germà: l’oncle Eloi, persona de gran cultura i fina ploma, molt amic de Josep Pla. 

Tot i la duresa de la vida a l’hivern, i els sofriments i les vicissituds d’haver perdut amics i llar, el mas era molt alegre quan arribava el bon temps. Venien molts amics interessants, artistes de totes bandes del món, futurs famosos , i tota mena de gent, alguna d’allò més extravagant. Ara penso en la nostra amiga, América Caces (https://ajuntament.barcelona.cat/museumusica/ca/blog/la-abuelita-america-i-el-seu-piano).

Quan les fruites maduraven i les flors es vestien de colors, la meva mare estava contenta i feliç. Repartia maduixes, albercocs, prunes, préssecs, síndries o dolcíssims melons del mas. 

No vull entrar en si he tingut o no una infantesa feliç o desgraciada. El mas era una meravella, estava envoltat de boscos, sense cap construcció que enlletgís el paisatge. Sense cap persona aliena a la casa. 

PARLEM DE NABOKOV

Opino, doncs, quedi clar, que la literatura és un país de permissió, contraposat al món real on tot canvia. i el que en un temps es considera “pecat”, en altre es despenalitza i sembla gairebé una virtut. Exemples mil que no em molesto a citar. A banda que, avui en dia, la gent viu més controlada que durant el franquisme, perquè el seu control és intern i no extern com passa en els règims dictatorials. Tan és així que, a Madrid, on tenen un especialíssim sentit de l’humor, els progres de la meva època es preguntaven : “qué pasará cuando se NOS muera Franco”. I és que, llevat de la dreta cavernària, tothom estava unit en contra del dictador.

Però tornant a Nabokov, i a Lolita en especial; no trobo en el llibre cap tret d’immoralitat. Ans al contrari, Humbert Humbert, assassí i pederasta, confessa amb honradesa els seus pecats. Com que els detalla a la menuda, aconsegueix que el lector s’estremeixi amb la lectura i senti repugnància. I aquest fet és en si mateix moralitzant.

Si admiro alguna cosa en un escriptor és la imaginació, el llenguatge cuidat i el sentit de l’humor. I Nabokov té aquestes qualitats i moltes més. Refinat i intel·lent fins a límits gairebé incomprensibles, el considero un dels millors escriptors de tots els temps.

Com la Lolita que un dia vaig ser, confesso que el primer pederasta amb qui vaig topar, i em va marcar la vida, no s’assemblava en absolut al intel·ligent protagonista de Nabokov. Era un treballador del mas que em portava a llocs amagats per realitzar-me tocaments quan jo encara no tenia set anys. Mai em va violar, i tanmateix va despertar en mi sentiments tan impetuosos que gairebé no podia suportar. A partir que vaig caure a les seves urpes, els meus genitals  van emetre una drogues desig. Tot això barrejat amb un terrorífic sentiment de culpa. Sempre contra mi, mai o quasi mai contra ell. 

Somnis masoquistes m’envaïen: somiava que em venien com esclava sexual. I desitjava fervorosament que em tornés a portar a la cofurna pudent dels estables.

Aquests episodis no es van repetir gaires vegades però van marcar la meva infantesa. Havia deixat de jugar i passava el dia buscant recons per amagar-me i procurar-me plaer. Un sentiment vergonyós que no he confessat mai: quan era una adolescent deforme i grassa, ens va venir a visitar (jo ni tant sols sabia que havia marxat uns anys abans). Quan el vaig veure, vaig sentir vergonya del meus cos deformat per la pubertat, de les cames gruixudes, dels pantalons curts. Però vull parar aquí el relat. Tornarà a sortir quan expliqui altres capítols de la meva vida. Capítols indispensables per escriure els anys seixanta, ja que les circumstàncies personals sumen o resten segons els esdeveniments. Quan penso als camps de refugiats, penso en la quantitat d’abús infantil que hi deu haver. I aquest fet, i no pas la gana que passen, és el que em fa més mal.

Sí que vull cridar l’atenció sobre un detall. Cap dels estudiosos de Nabokov ha reparat que el gran escriptor col·leccionava papallones. I no són les papallones una mena de nínfules de curtíssima vida? Qui no recorda l’esplèndida pel·lícula de William Wyler, “El Coleccionista”? 

Tinc en comú amb Nabokov (tant de bo en tingués el mestratge d’escriure), que jo era una enamorada de les papallones. I les caçava amb la meva mà petita, sense xarxa. Totes, tantes com volia i al mas n’hi havia a desenes. Però no per col·leccionar-les. Les tractava amb molta cura i, immediatament, les deixava anar perquè deien que les ales estaven recobertes d’una polsina que si els queia perdien la possibilitat de volar. A casa, gent en extrem defectuosa però molt tolerant, haurien odiat que hagués raptat del paisatge aquells éssers de bellesa extraordinària. I és en aquest punt, el de posseir i control·lar, veig similituds entre Vladimir Nabokov i Humbert Humbert. Així, intentant control·lar-me, s’hauria de comportar el segon pederasta. Però ja en parlaré més endavant.

ESCENA DEL COL·LECCIONISTA. Terence Stamp // Samantha Eggar

.

2comentaris

Maria Donlo Sarasua

He començat a llegir i m’has fet acabar. Tens habilitat per exolicar històries. És horrible la realitat que vas viure per tot plegat, per la manca de respecte com a persona i per la presió social que fa sentir avergonyida a la víctima. Tant de bo més gent pugués posar paraules a experiències similars. Quan el secret s’obre a la llum es converteix també en llum, per a tots. Gràcies valenta

    Mercè Carandell

    Moltes gràcies pel teu suport, Maria. Crec en la memòria històrica. La col·lectiva, però també l’individual. Som responsables del que passa al món i estem obligats a posar-hi el nostre granet de sorra. Sí, vull explicar el que em va passar de petita i la tristesa que em va produir i que m’acompanyarà tota la vida.

    Els abusos provoquen sentiment de culpa i també tristesa. I mai no desapareixen del tot. Parlar-ne és una mena de conjur.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

3 × one =