SARAH, LA LLEVADORA

SARAH, LA LLEVADORA

PUBLICAT A L’ECO DE SITGES 14-07-2022

SARAH LA LLEVADORA 

Doncs sí, Dina, feia temps que li havia dit a la Mariam que l’assistiria al part. Però una tarda, quan era a punt d’infantar, vingué a casa per dir-me que marxaven. En aquells dies el governador havia fet públic un edicte segons el qual tothom s’havia de censar al lloc on havia nascut. Ella estava tan tranquil·la, però jo em vaig esverar; tots dos són d’aquí Natzaret i no sé per què al Pep se li va posar al cap que havien d’inscriure’s a Betlem. A més, jo tenia molt present que quan la Mariam va quedar embarassada havia organitzat un sidral impressionant. Si fins i tot volia repudiar-la! Aquest assumpte el va portar en secret però a mi no se’m va escapar perquè visc a tocar de la fusteria i, en aquell temps, a més de sentir moltes converses, el veia nerviós i preocupat. Després, no sé per quins set sous, va fer un canvi radical i recuperà el seu tarannà plàcid. Tot i així em va fer mala espina que se la volgués endur en uns moments tan delicats. Més encara amb una excusa tan peregrina!

L’endemà, a punta de sol, van ensellar la mula i es van posar en camí. Jo, que me’ls mirava amagada rere la finestra, tot i que estava molt amoïnada vaig haver de reconèixer que feien bona parella: la Mariam cavalcava a l’amazona embolicada en la túnica blava que havia teixit sa mare. Pensa que son pare, don Joaquim, té pela llarga, que el blau és un pigment molt car, eh? En Pep portava un caftà fosc amb un mantell de color cru i a sobre una manta marronosa que s’adeia amb els cabells llargs i la barba de reflexes daurats. 

Tot plegat, però, era un desgavell: com és que no hi havien enganxat la tartana? Hauria estat el més assenyat, ja que si el part es presentava abans d’arribar a la ciutat no tindrien un mal lloc on arrecerar-se. Per aquest motiu, les dues nits següents no vaig aclucar ull i al tercer dia, patidora com sóc i convençuda que la Mariam em necessitava, vaig apariar el carro, amb el gos i uns quants estris necessaris, disposada a fer camí, sabedora que m’esperava un viatge llarg i perillós. 

Quatre dies més tard vaig arribar a Betlem sense entrebancs i em dirigí a l’hostal amb l’esperança de trobar-los. Allà em van donar raó d’un matrimoni –ella estava embarassada- que aquella mateixa tarda els havia demanat allotjament. Però era la celebració de la Hanukkà i estava ple a vessar. Vaig picar a la porta d’unes quantes cases per si de cas algú els havia aixoplugat i també vaig preguntar als vianants, fins que un pagès, que s’havia parat a escoltar la conversa, em va assegurar que havien marxat del poble. Llavors vaig sortir a cercar-los pels voltants i, després d’una bona estona vagarejant en la nit clara, il·luminada per multitud d’estels, em va semblar sentir veus que sortien d’una cova condicionada pel bestiar. En atansar-m’hi els vaig mig veure mig endevinar entre les tenebres. La Mariam jeia a la palla extenuada per l’esforç del part. En Pep romania dret amb cara d’espantat perquè es veu que del mateix ensurt s’havia quedat rígid i no podia doblegar l’espinada. Vaig irrompre al corral sense gairebé saludar-los, i vaig acabar el part a les palpentes. 

Bé, a les palpentes no, perquè tan bon punt el nen va treure el cap, una llum roja i càlida il·luminà l’estable. Ara, quan hi penso, m’estranya que no em sorprengués, i imagino que forma part del miracle. Però en aquells moments només volia enllestir d’una vegada: rentar el nadó i la partera amb aigua de l’abeurador, enfaixar el nen ben enfaixat i lliurar-lo a sa mare. I això vaig fer tot dient-li a la Mariam: 

—Mira, reina, que n’és de preciós en Josepet!” –ella, però, em tornà una mirada circumspecte 

—És diu Jesús” —contestà amb contundència. Jo, que em volia fondre perquè tenia por d’una esbroncada conjugal, vaig protestar amb un fil de veu—: Però si és el primogènit! 

Per a sorpresa meva, en Pep en comptes de enfadar-se, em tallà de forma categòrica 

—No, Sarah, aquest nen es dirà Jesús, perquè és el nen Jesús, que no ho entens?” Jo no entenia res de res però vaig fer que sí amb el cap moltes vegades i, en aquell precís instant, em sobtà que la nit s’hagués tornat tan diàfana. 

Vaig sortir encuriosida a esbrinar què passava. Davant els meus ulls  es desplegà un panorama indescriptible. Hi havia una estrella resplendent just a sobre del estable. Una estrella que semblava allà penjada i que il·luminava tots els camps, gairebé fins a Jerusalem. Desprenia una llum màgica, una llum que, a més a més, tenia la virtut de proporcionar una escalfor molt agradable. La riera, sempre seca en aquelles contrades, s’havia convertit en un rierol ple d’aigua que refulgia com l’argent, amb aneguets i cignes que hi nedaven. I a la llunyania vaig veure desenes, potser centenes, de pastors. Entre ells hi havia el Rabadà i també en Joan de la Samarra. Tots venien carregats amb presents: un duia un sac de farina, l’altre una botifarra, el de més enllà un pollastre… 

Més lluny encara, a les muntanyes de Judea, és veien perfectament, retallades a la nit, les siluetes d’uns senyors molt principals, que venien cap a nosaltres galopant en camells, escortats pel seu seguici. Vestien amb riques sedes d’Orient, talment com si fossin reis. Vaig entrar a la cova pensant-me que somiava: en Jesuset tenia un no sé què beatífic que atreia totes les mirades; al Pep se li havia florit la vara i la Mariam estava transfigurada contemplant l’infant, arraulit entre un bou i una mula que semblava que tinguessin enteniment. 

Per fi, com que ja havia complert el meu deure i no pertanyia a aquella família tan adorable, vaig sortir de l’establia per amagar-m’hi al darrera. Allà entre els pallers hi havia un taujà amb una barretina, un taujà que feia les seves necessitats sense por a ser descobert, indiferent. Em va fer tanta malícia el despropòsit que li volia etzibar un cop amb el mànec d’una aixada, però en comptes de donar curs als sentiments colèrics, vaig pensar en el Jesuset i vaig esperar amb paciència fins que va haver enllestit. Aleshores li vaig preguntar què diantre passava. 

—Ai, mestressa –em contestà l’home al temps que es cordava les calces- em fa l’efecte que baixeu d’Arbeca, vos; què no sabeu que avui ha nascut el fill de Déu, aquí Betlem?” 

Jo no n’estava segura que l’home tingués raó i que aquell nen no fos el fill del fuster. Ni de bon tros. I, tot i l’estimació que sento pels personatges, ara que ja sóc molt vella, continuo sense estar-ho.

I això és tot, Dina, aquesta és una història vertadera que, per voluntat de tot els que vam ser al lloc del Naixement, mai ningú no arribarà a saber… Excepte tu,  mixeta bonica.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

five + 20 =