SARAH LA LLEVADORA
Conte de Nadal
<<Doncs sí, Dina, feia temps li havia promés a la Mariam que l’assistiria en el part. Però una tarda, quan era a punt d’infantar, va venir a casa per dir-me que marxaven.
En aquells dies el governador havia fet públic un edicte segons el qual tothom s’havia de censar al lloc on havia nascut. Ella estava tan tranquil·la, però jo em vaig esverar; tots dos són d’aquí Nazaret i no sé per què al Pep se li va posar al cap que havien d’inscriure’s a Betlem. A més, jo tenia molt present que quan la Mariam va quedar embarassada, en Pep havia organitzat un sidral impressionant. Però si fins i tot volia repudiar-la! Aquest assumpte el va portar en secret però a mi no se’m va escapar; visc a tocar de la fusteria i, en aquell temps, a més de sentir moltes converses, el veia tot nerviós i preocupat. Després, no sé per quins set sous, va fer un canvi radical i va recuperar el seu tarannà tranquil. Tot i així em va fer mala espina que se la volgués endur en uns moments tan delicats. Més encara amb una excusa tan peregrina!
A punta de sol de l’endemà van ensellar la mula i es van posar en camí. Jo me’ls mirava amagada rere la finestra de casa i, tot i que estava amoïnada vaig haver de reconèixer que feien bona parella: la Mariam cavalcava a l’amazona embolicada en la túnica blava que havia teixit sa mare (pensa que son pare, el senyor Joaquim, té pela llarga, que el blau és un pigment molt car, eh?). En Pep, s’havia deixat barba i portava un vestit de color cru i, a sobre, una manta marronosa que s’adeia amb els cabells llargs i ondulats. Tot plegat, però, era un desgavell: com és que no hi havien enganxat la tartana?
Quin jovent més eixelebrat: si el part es arriba a presentar-se pel camí, no haurien tingut un mal lloc per arrecerar-se! És que no tenen res al cap, eh?
Les dues nits següents no vaig aclucar ull i, al tercer dia, patidora com sóc i convençuda que la Mariam em necessitava, vaig apariar el carro, amb el gos i uns quants estris, disposada a fer camí, sabedora que m’esperava un viatge llarg i perillós.
Però quatre dies més tard em plantava a Betlem sense entrebancs.
Em vaig dirigir a l’hostal amb l’esperança de trobar-los. Allà em van donar raó d’un matrimoni –ella estava embarassada- que aquella mateixa tarda els havia demanat allotjament. Però era la celebració de la Hanukkà i estava ple a vessar de forasters. Aleshores vaig picar a la porta d’unes quantes cases per si de cas algú els havia aixoplugat i també vaig preguntar totes les persones del carrer, fins que un pagès em va assegurar que havien marxat del poble.
Allà que vaig a cercar-los pels voltants, vagarejant d’ací d’allà en la nit il·luminada per multitud d’estels.
Per fi em va semblar sentir veus que sortien d’una cova condicionada pel bestiar. En acostar-m’hi els vaig mig veure mig endevinar entre les tenebres. La Mariam jeia a la palla, extenuada pels esforços, en ple part. En Pep romania dempeus amb cara d’espantat perquè es veu que del mateix ensurt s’havia quedat rígid i no podia doblegar l’espinada. Vaig irrompre al corral sense gairebé saludar-los, i vaig acabar el part a les palpentes.
Bé, a les palpentes no, perquè tan aviat el nen va treure el cap, una llum roja i càlida il·luminà l’estable. Ara, quan hi penso, m’estranya de no haver-me sorprés –i imagino que forma part del miracle- però en aquells moments només volia enllestir d’una vegada: rentar el nadó i la partera amb aigua de l’abeurador, enfaixar el nen ben enfaixat i lliurar-lo a sa mare.
I això vaig fer tot dient-li a la Mariam: “Mira, reina, que n’és de bonic en Josepet!” –ella, però, em tornà una mirada circumspecte -“és diu Jesús” –contestà amb contundència. Com que em volia fondre per por d’una esbroncada conjugal, vaig protestar amb un fil de veu: “Però si és el primogènit!”. Però, per a sorpresa meva, en Pep, en comptes de enfadar-se, em tallà de forma categòrica -“no, Sarah, aquest nen es dirà Jesús, perquè és el nen Jesuset, que no ho entens?” Tot i que jo no entenia res de res, vaig fer que sí amb el cap i en aquell precís instant em va sorprendre que la nit s’hagués tornat tan clara.
Així doncs, vaig sortir encuriosida a esbrinar què passava. Davant els meus ulls es desplegà un panorama indescriptible. Hi havia una estrella resplendent just a sobre del estable. Una estrella suspesa a l’aire que il·luminava tots els camps, gairebé fins a Jerusalem. Desprenia una llum càlida, una llum que, a més a més, escalfava. La riera, sempre seca en aquelles contrades, s’havia convertit en en un rierol d’argent ple d’aigua, amb aneguets i cignes . I allà lluny vaig veure desenes de pastors. Entre ells hi havia el rabadà i també en Joan de la samarra. Tots venien carregats amb presents: un duia un sac de farina, l’altre una botifarra, el de més enllà un pollastre… Més lluny encara, a les muntanyes de Judea, és veien retallades a la nit, les siluetes d’uns senyors molt principals, tres per a ser exactes, que venien cap a nosaltres galopant en camells escortats pel seu seguici; vestien amb riques sedes d’Orient, talment com si fossin reis. Vaig entrar a la cova pensant-me que somiava: en Jesuset, que descansava en un petit pessebre tenia un no sé què de beatífic; al Pep se li havia florit la vara i la Mariam estava transfigurada contemplant l’infant, entre un bou i una mula que semblava que tinguessin enteniment.
Per fi, com que ja havia complert el meu deure i no pertanyia a aquella família tan adorable, vaig sortir de l’establia per amagar-m’hi al darrera. Allà entre els pallers hi havia un pagès amb barretina, que feia les seves necessitats sense por a ser descobert, indiferent. Em va fer tanta malícia el despropòsit que li volia etzibar un cop amb el mànec d’una aixada, però en comptes de donar curs als sentiments colèrics, vaig pensar en el Jesuset i vaig esperar pacientment fins que va haver enllestit. Aleshores li vaig preguntar què diantre passava. “Ai, mestressa –em contestà l’home al temps que es cordava les calces- em fa l’efecte que baixeu d’Arbeca, vos; què no sabeu que avui ha nascut el fill de Déu, aquí Betlem?”
Jo no n’estava segura que l’home tingués raó i que aquell nen no fos fill del fuster. Ni de bon tros. I, tot i l’estimació que sento pels meus amics, ara que ja sóc molt vella, continuo sense estar-ho.
I això és tot, Dina, aquesta és una història vertadera que, per voluntat de tots els assistents al Naixement, mai ningú no arribarà a saber… Excepte tu… mixoia bonica!>>
Deixa un comentari