MADRID ERA UNA FESTA

MADRID ERA UNA FESTA

El bateig del meu nebot Martín. Esq. a dret: Piqui, jo amb el batejat i Mari Luz. Sempre rient.Som unes poca-soltes. Tenim 14 anys.

Quan tenia deu anys i havia acabat el curs d’ingrès per començar el batxillerat, la família es traslladà a Madrid.

No ho havia explicat, però amb el canvi de posició social va arribar també la decisió de deixar Barcelona. Prohoms a qui mon pare havia ajudat, ara li donaven l’esquena. Així és com part de la família va anar a viure el mas i en Joan, mon pare, als cinquanta anys s’establí a Madrid per construir la vida de bell nou, com si tingués vint anys. Havia estat amics d’advocats afins a la Democràcia Cristiana; ells l’ajudarien a recuperar-se. A Reus m’hi havia estat des dels cuatre fins als deu anys, com crec que he dit abans.

Abans d’anar a Madrid, vaig passar els gairebé quatre mesos d’estiu a Alemanya per consolidar l’alemany que havia après amb les Fräulein. I em va aprofitar: vaig arribar parlant a la perfecció: Hochdeutsch (alemany reglamentari), i de passada el dialecte de la Selva Negra. Alemanya es va unificar el segle XIX i per això té quantitat de llengües que anomenen dialectals. Alguns ho deuen ser. D’altres són autèntics idiomes. Però matem-ho. La qüestió de la llengua aixeca ampolles!

A Madrid no em podia acostumar a tant d’asfalt. Vivia tancada en un pis i el pati de l’escola era com una capseta de mistos. Corrés cap a on corrés, sempre hi havia una paret per aturar-me. La pèrdua dels arbres em feia mal al cor, però no tenia una paraula per identificar el dolor i transformar-lo en pensament. Això li passa a molta gent: no troben el mot adequat i la tristesa o la ràbia queden atrapades dintre seu. Em pregunto si aquest fenòmen és el nucli primigeni de la violència. I també penso que els mascles, bestioles de poques paraules, poden arribar a ser tan violents per aquest motiu.

Llevat de la sentida pèrdua dels arbres i dels camps, Madrid tenia una gràcia especial. A Alemanya havia tingut la regla per primera vegada i m’havia engreixat deu quilos. En un estiu, la nena que havia estat va patir una transformació tal que només l’identifico en la de Gregor Samsa. Com Gregor Samsa estava atrapada dins d’un cos que no reconeixia. I, també com Gregor Samsa, no em qüestionava el per què havia esdevingut un (segons jo) ésser deformat.

Els monstruets com jo mateixa no seiem a les primeres fileres de la classe. Preferíem la banda del darrere, buscant qualsevol motiu per riure. Veig que, avui en dia, els joves recorren al alcohol per alliberar-se, suposo, dels mateixos fantasmes que nosaltres. No sé quan va entrar aquest costum, però crec que en una dictadura, amb l’església omnipresent, no ens feia falta l’alcohol. Fumàvem al lavabo per protestar contra els deures, contra els castics, contra Franco, contra la senyu, contra els quilos de més, contra España-Una-Grande-y-Libre. I si ens haguessin donat una ampolla d’alcohol crec que ens l’hauríem fotut al clatell, com deia Santiago Rossinyol. L’adolescència és ben bé una malaltia! Continuaré explicant la meva en un altre paràgraf. Ara publico aquest tros perquè podeu llegir-lo i me’n vaig a celebrar el sisè aniversari de la meva neta. La neta número cinc. La penúltima, perquè en tinc sis.

Vaig viure a Madrid des del 1957 fins al 1962. Abans, durant tota la vida conscient, havia viscut al mas i jugava amb els meus germans i els fills dels masovers. Anava a col·legi, esclar, i allí podia jugar amb les companyes, però les monges eren unes fatxes d’upa i no feien les classes precisament agradables. Que si mes de Maria, que si visita a la Mare de Déu de Lurdes (amb estàtua i gruta, al jardí). Això, sí, la capella carrinclona pintada de blau i esquitxada d’estels m’agradava amb delit. Ara la Bruna, neta número cinc, té unicorns de colors, princeses i altres carrinclonades. Nosaltres teníem poques joguines. I somiàvem mons irreals a llocs com la capella. Jo era de les estimades i aviciades d’aquelles monges horribles. I és que jo no puc veure les teories ni religioses, ni atees, ni res. Tot el vagi d’un sol pal, em molesta.

L’escola Gymnasium Español, de pedant, només en tenia el nom. Altrament no tenia ideologia, llevat, com és natural, que allà tothom era d’esquerres; perquè es necessitava ser d’esquerres per portar la canalla a una escola mixta després de la menjada de tarro de quaranta anys de franquisme. Era una esquerra, però, sense pretensions. No hi havia ideologia comunista ni cap altra molèstia similar. Els profes eren gent normal i els nanos, llevat d’alguns, també. Amb certes inquietuds culturals, però no tantes que causesin molèstia. D’això me’n vaig adonar més tard, a Barcelona, quan vaig topar amb tot el contrari. Nens i nenes no ens barrejàvem a la classe ni tampoc al pati (que dit sigui de passada el dels nois era més gran), però els veiem per la finestra, mentre jugàvem a futbol, i a la sortida de classe. I feta una poca-solta, i amb alegries i penes d’amor vaig passar l’adolescència.

Entre els nois del cole tenia molts enamorats. Enamorats que m’ho han dit molts anys després (jo estupefacta) o enamorats d’esperar-me a la sortida del classe i barallar-se per acompanyar-me a casa. Crec que això era així perquè desprenia infinitat de feromones, atès que havia patit abusos de petita, o això penso ara. Val a dir que a casa meva cada dia hi anàvem uns quants. Una amiga molt guapa, amistat que encara conservo hores d’ara, més els seus enamorats. Una altra amiga molt boja amb qui em petava de riure. I jo i els meus fans. En tenia dos d’oficials. Un es deia Luís Carlos, baixet però intel·ligent i molt guapet de cara. L’altre es deia Germán, més alt, amb el cap ple de cabells blancs. M’agradava més aquest últim però parlava més l’altre. Luís Carlos va arribar a ser un geòleg importantíssim. I quan estàvem a punt de trobar-nos amb altres companys d’escola, deu fer uns sis o set anys, va tenir la poca traça de morir-se d’un infart. M’hauria agradat tant tornar-lo a veure!

Quan als quinze anys vaig arribar a Barcelona, vaig topar amb, agafeu-vos fort, el Segon Pederasta. Explicaré qui era i com exercia perquè la primera vegada, sense jo esperar-ho, em va fer un petó a la boca. Jo vaig posar-me a cridar (metro, Aragó Via Laietana) i vaig escopir a terra. Quin fàstic! Però també hi ha abusos sense toquitejos. I són els que vaig patir jo fins que un bon dia, li vaig explicar al papà.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

eighteen − nine =