EL SEGON PEDERASTA DE LA MEVA VIDA. Primera part.

PRIMERA PART DEL SEGON PEDERASTA DE LA MEVA VIDA.

Dissabte, 5 d’agost 1962. troben morta de sobredosi a Marilyn Monroe. Tenia 36 anys. Fins a 2015 no es van rebel·lar les dades més rellevants de la seva història:

La autopsia de Marilyn Monroe revela que murió sin dientes, sin depilar y sin prótesis mamarias.

I, just durant els dies de la seva mort, el segon pederasta de la meva vida em fa un petó a la boca al metro Aragó Via Laietana. Gairebé no té llavis i ha de treure molt el morro per mollar-me amb saliva. Jo li etzibo una empenta i crido.

—Qué asco! —escupo a terra i em frego els llavis.

I és en aquest moment que ell treu la rifa. Perquè un cop establerts els límits, jo em quedo tranquil·la i li deixo la pista lliure perquè deixi anar tot de porcades entremig de frases molt interessants. Entremig, també, de dir-me que ningú em valora ni m’estima.

Comencen les converses embogidores. Li perdono el: “métete el dedo y verás como lo sacas mojado”, que passa massa ràpid per la meva oída perquè ho pugui raonar, perquè va seguit dels poemes d’Antonio Machado. Tanco orelles a les referències al meu cos i espero amb candeletes les explicacions que m’interessen.

I quan algun dia em quedo a dormir a casa seva, l’endemà, sols ell i jo sense la parenta, es lleva amb un somriure: ——Esta noche te he visto las tetas —amolla i canvia de tema tan tranquil.

Em compra una camisa de dormir de color groc amb transparències. Com que no té un ral, m’imagino que li ha manllevat els diners amb una amiga dient-li que és per a mi, perquè a mi m’explica molts sopars de duro sobre altres dones. Moltes vegades fa referència a la virginitat, m’explica que el virgo és una membrana idèntica a la que cus el llavi amb la geniva. I perquè ho comprengui millor, obre la boca, s’estira el llambrot i me l’ensenya. A mi em fa fàstic i no entenc res perquè no hi ha res a entendre, i em pregunto perquè em parla de coses tan barroeres i evidents.

—Ves, es solo una membrana, cuanto antes la pierdas, mejor. I bromeja: Santa Ita, mártir pero no virgen saborejant les paraules com si jo no hi fos. Explica que prefereix les dones no verges, millor que se les tirin els altres, i ell hi passarà després (sobre elles) tranquil·lament.

Jo, imbècil de mi, sucumbeixo als seus jocs de mans, als quals es dedica en cos i ànima per intentar confondre’m I el prejudici està a punt de ser terrible.

Un altre dia se treu de la butxaca una peça de roba:

—Son las bragas de Serena Bergano.

I es desfà en elogis a la Serena perquè diu qué és molt fèrtil. Tant que es queda embarassada quan veu uns calçotets… I deixa anar que ha vist els d’ell. I fa l’apologia dels cinc avortaments que ha patit la tal Serena. Els banalitza com si fos una virtud derivada de la seva gran feminitat. I la pobra és una dona maltractada per l’imbècil del marit! I per gent com aquest pederasta que no respecta res.

Un dia anem a casa dels meus pares i trobem un parent. Li diu que s’agenolli, no tinc ni idea de què passa, li explica que l’ha ofès i que li ha de donar una bufetada. No ho entenc. I molt menys el meu parent que l’obeeix, s’agenolla davant seu, i rep una plantofada que gairebé el tira a terra. Li ha fet mal. El meu parent es queda amb la mà a la cara i jo marxo amb el pederasta manipulador, cruel i sàdic.

Jo sóc una noieta bonica que li serveix per masturbar-se. Això ho veig ara. Abans no hi pensava ni m’ho havia preguntat mai. 

És un ésser inactiu i morbós. Se suposa que és escriptor però no escriu mai, no llegeix mai. Només deixa anar els seus instints sense res que l’aturi. I es dedica a mi amb cos i ànima. Deixo per una altra entrada les ferides que tot això em causa. També les conseqüència de les ferides. Les ferides que causa a la meva família, la família que l’ha acollit.

—Hola Viridiana —diu quan em telefona d’amagat, i em telefona moltíssimes vegades—. Repeteix que els meus pares no m’estimen, que la seva dona és impossible d’aguantar, que està plena d’enveja cap a mi, que  sóc més jove i més guapa. I també diu que el meu pare se’n va de putes. Hoy le visto con un putón desorejado, s’inventa. Uns temps més tard, quan li expliqui al meu pare, el traurà de casa. Però aleshores al mal ja estarà fet.

És descendent d’una família de negrers, és més, moltíssims dels seus cognoms pertanyen a famílies de negrers. Algun gen es deu haver incorporat al seus cromosomes per demostrar un grau tan alt de menyspreu i de respecte per la intimitat de les persones. També nega l’esclavatge. Diu que la hisenda del seu besavi els negres eren tractats com a fills (ha ha!). Per a la història el contradiu: els tal besavi formava part del nucli de negrers més bàrbars de Cuba.

Malgrat tot, i gràcies al seu talent per enganyar, i a que s’ha constituït paladí de la lluita antifranquista, el continuu admirant. M’entusiasma parlar de política. Tinc a la meva habitació un pòster del Ché i tanco fortament les orelles a les grolleries que ell sembla disfrutar. Potser, penso, les grolleries són quelcom de progressista. I, contrari al meu natural curiós, no vull entendre què està passant. Malgrat les paraules mil vegades repetides de no digas nada, o a ver si nos podemos escapar, em sembla que per primeríssima vegada algú em fa cas.

Em porta al barri xino, al Barcelona de Noche, a la bodega bohemia a tot arreu. Ara amb amics , ara sense. Gràcies a ell conec moltíssims famosos i el meu aprenentatge de la ciutat underground és impressionant. Però res d’exposicions, ni de Modernisme, ni de pintura. On ara hi ha el Parlament, a la Ciutadella, abans hi havia el museu d’art moderna. Jo hi acostumava a anar, no sé si sola, amb amigues o amb la meva mare. Els diumenges al matí, vaig als concerts del Palau de la Música amb la gent del Villena. El segon pederasta de la meva vida no s’interessa per la pintura, ni per la música, ni crec que hagi llegit mai una novel·la. És una mena de caçador de famosos. No se li escapa ni un i, entre aquell i aquest, i entre escriure a l’un i escriure a l’altre (epístoles de cara a la posteritat) avança, trepa que trepa, fins arribar a ser famós

Vaig amb ell a la Caputxinada. Si no, hi hauria anat amb els companys del consell de curs, els company de la meva edat. Perquè jo formo part del consell de curs de primer de Medicina.

Per aquelles èpoques, en una altra ocasió he dit que no hi havia guateques a l’Isabel de Villena, però un, com a mínim hi va haver. I és el dia en què conec al Marçal. Per fi un episodi romàntic dins de la meva moguda existència.

Un incís per explicar que al Villena i anaven tota els plançons de famílies intel·lectuals: En Vinyoli, fill del poeta, El Carles i Pau Riba, nets del fantàstic escriptor, l’Anna Maria i l’Enric Casasses, la Mònica Maragall i Mira, la Fefa Cortadellas, filla del fundador de Medicus mundi. La Montserrat Galí, neta de l’Alexandre Galí, l’insigne lingüista i pedagog, en Fèlix Cucurull, fill d’un poeta d’Arenys amic d’Espriu… i no sé quanta gent coneguda em deixo.