O ME PAGAS O TE METO UN LIBRO EN LA CABEZA, COÑO!

O ME PAGAS O TE METO UN LIBRO EN LA CABEZA, COÑO!

LA LETRA CON SANGRE ENTRA.

TERROR A LA LLETRA IMPRESA I UN MILIÓ PER AL GUANYADOR DEL PLANETA!

ADVERTÈNCIA:

COM QUE NO PENSO UTILITZAR TOTS DOS GÈNERES, TRIO EL MEU.

A L’ESCRIPTORA QUE NOMÉS CONEIXENEN A CASA SEVA.

A L’ESCRIPTORA QUE NO COMBREGA AMB LA RELIGIÓ IMPERANT.

A L’ESCRIPTORA ODIADA

A L’ESCRIPTORA QUE NO TÉ PADRINS

A L’ESCRIPTORA VELLA O LLETJA

A L’ESCRIPTORA ACTIVAMENT IGNORADA.

A L’ESCRIPTORA OLVIDADA PEL PECAT DE SER DONA I NO PERTÀNYER A L’OLIMP DELS MASCLES

A L’ESCRIPTORA INTEL·LIGENT ENVEJADA.

A L’ESCRIPTORA IMPERTINENT.

A L’ESCRIPTORA QUE PATEIX PERSECUCIÓ PER LA JUSTÍCIA

A L’ESCRIPTORA EXCEL·LENT

A L’ESCRIPTORA NO PUBLICADA

A L’ESCRIPTORA EN UNA LLENGUA QUE PARLA POCA GENT.

A un petit país que estima la Història falsa i els escriptors dolents.

A l’Editor que prefereix el mediocre del partit al bo de l’oposició.

A l’Editor estarrufat que fa i desfà sense importar-li que fa merda i desfà or.

A l’Editor sense puta idea de literatura que tria un jurat mirall.

D’escriure, escriuré per al meu blog. És a dir que escriuré per a mi mateixa perquè no hi ha ningú que vegi aquest blog,

Quin sentit té escriure si no és per dir alguna cosa? I qui sentit té la vida si no hi ha res d’interès?

Si em preguntessin ara mateix per què m’entesto a escriure diria que per matar el temps. Soc igual que les dones que fan tapets de ganxet. No els volen per a res, no estan de moda, els fills els llencen… i tot i així.. continuen tossudes que tossudes amb la dèria. La dèria de les “ganxeteres”, de les escriptores, de les que dibuixen gerros de flors copiats.

Dèria que ens perjudica perquè ens creiem que som qui sap què. Esperem que, d’una forma o d’una altra ens donin likes. Likes telefònics, likes a les galtes, likes per whatsapp, likes. Exigim que ens coneixin i ens escoltin sota pena de patir un atac de ràbia.

Ens creiem de tal manera al centre del món que crec, n’estic segura, que hem reculat a la infància. A pàrvuls als tres anys com la meva Bet, tan bonica, tan fan de les seves joguines.

La projecció externa, el buscar reconeixement… potser tot és falta d’amor. De l’amor que et deus a tu mateix i no et dones i de l’amor que no et donen els altres o sents que no et donen. També pot ser que menyspreis qui t’estima fins que el perds. Sigui com sigui, el cas és que som com reietons de no-res

Ma mare per aleccionar-me (vull dir, insultar-me) em deia que era la REINA DE LA PEGA DOLÇA. I, si ho penso bé, resulta que sí que ho soc. Els que hem perdut la confiança, els maltractats, no tenim res a fer.

Arrossegar-se per demanar likes. Per apuntar el meu nom fins a la sopa. ficar pels nassos la Susina a tots els que conec.

I tot aquest tràfec, em deixa sense feina perquè dins del meu cap no hi ha res més.

Au, força entrevistes i fotos. I crida algú que et filmi per penjar-ho després. I no anar a la piscina per mandra de deixar llapis en forma de dits i paper en forma d’ordinador.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

one × four =