FACUNDO BACARDÍ

FACUNDO BACARDÍ

El caràcter del patriarca senta les bases de la llarga empresa familiar

Als anys vint del segle XIX, Facund Bacardí Masó, assegut a la platja de Sitges, somia terres llunyanes. Els dos germans grans, Joan Baptista i Magí, ja treballen a Santiago de Cuba, a la botiga del seu oncle, Facund Carbonell. En pocs anys reuneixen els diners per tenir la seva pròpia adrogueria, batejada amb el còmic nom de El Palo Gordo. Cuba és plena de botiguers catalans. Un viatger nord-americà diu d’ells: “llegan en la pobreza, comienzan con una tienda de apenas un metro cuadrado, viven con una galleta y se hacen ricos con paciencia, esfuerzo y ahorro”.   

Quan Facundo té catorze anys, els germans li troben una feina: un botiguer amic necessita un mosso. El seguiran Llàtzer i Josep; és a dir, tots els fills mascles de la família de Joan i Marina Bacardí Masó.

Setze anys després, a 1843, Facundo ha estalviat sis mil pesos/ que li permeten posar botiga pròpia i casar-se amb Amalia Moreau, provinent d’una família francesa fugitiva d’Haití durant la revolució dels esclaus. 

La parella viu en un casinyot a tocar del moll. El carrer Jagúey és ple d’escombraries que llencen des de les finestres de les botigues, les cases i els magatzems. Facundo sorteja la brutícia amb les sabates llustroses, abillat com un senyor. Sent que a Cuba és pot fer fortuna i ha començat per vestir-se ad hoc. Tothom, inclús els més amics, en comptes de burlar-se’n, de tant com desentona enmig de la porcada, el distingeixen amb el Don en senyal de respecte. Treballa sense treva, incansable i sempre puntual. A 1844, neix el primer fill, Emilio, i en els anys successius, Juan, Facundo i Maria. 

Quan per fi el negoci rutlla alegre, un terrible terratrèmol arrasa la ciutat.  “No era un trueno profundo; era un quejido de la naturaleza que parecia  oprimida por la mano de Dios (…)levantaba la ciudad entera y la dejaba caer…”

El ratpenat és símbol de la bona sot pels catalans-

Bacardí, junt amb un francès, de nom Boutellier, van comprar una petita destil·leria al carrer Matadero amb capital manllevat al seu germà José (dic jo que devia dir-li Josep!).

Després d’uns quants dies de funcionament, Amalia entra a la destil·leria i trobà una colònia de ratpenats que havien entrat atrets per les melasses. Pensem que, en aquells temps, l’escut de Barcelona, com els de moltes altres ciutats de l’antiga Corona D’Aragó, tenia un ratpenat com a símbol, en record de l’ajuda prestada pels muricecs al rei Jaume en la conquesta de  València. Els muricecs, a qui ell estimava, havien batut les ales, fent un soroll de tambors per despertar-los quan  els atacaven mentre dormien. D’aleshores ençà el muricec és considerat símbol de la bona sort en tota el territori de la corona d’Aragó.

Facund era enginyós i se les pensava totes; coneixedor que molta gent no sabia llegir, va fer dibuixar un ratpenat a l’etiqueta de l’ampolla perquè poguessin identificar-la. 

I, com que els seus germans venien al detall,  aviat es va conèixer el rom pel nom de Bacardí. Ell, però, signava totes les  ampolles  amb una firma estudiada, començada per una gran B, de Bacardí, i acabada amb la gran M de masó. 

Acabem aquest repàs amb la primera signatura del gran patriarca, mort al maig del 1886, sense riquesa ni certesa del destí de la seva marca.

Nota: No cito totes les fonts d’aquesta revisió. He llegit, per exemple, el llibre de Leonardo Padura, Siempre la memoria mejor que el olvido, que em servirà per a altres textos de la Saga. M’he basat, sobretot, en exhaustiva revisió del seu biògraf, Tom Gjelten, i  he llegit amb atenció el blog criticartt de la historiadora Beli Artigas, que tan profundament ha estudiat la família.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

8 + five =