ELS FILLS DEL DOLOR

Un agulló no esperat, un rebuig d’algú que estimo, una punxada a les entranyes i, de seguida, alguna cosa em porta dins la gàbia minvant que em constreny. Crec que tinc les cames i el cap fora, dels braços no en puc dir res. Puc córrer, ben pensat podria escapar-me i, més enllà, potser trobaria algú que m’alliberés. Però hi ha molt dolor d’ànima que augmenta em paralitza.
En la meva situació desesperada, sola, sense que no hi hagi ningú al món per trencar el malefici, obro la boca com un peix moribund. Als pulmons no hi entra aire.
I quan estic a punt de morir, em converteixo en un monstre potentíssim. Els amics creuen que sóc capaç d’atacar-los i fugen espaordits. Però només una vegada he atacat amb sanya, les altres han estat una petita cuada. A cops he fet mal, en soc conscient. He fet mal per una actuació sense pensar, perquè he sentit que algú volia eliminar-me.
Els jutges, gent admirada, veuen els meus tentacles poderosos i decreten la meva expulsió. Els tentacles, la potència malèfica, es trencarien amb una mica d’amor. Tanmeix ja he estat jutjada i condemnada i conclouen que no puc viure enmig dels altres.
Em pregunto si puc convertir en literatura el meu dolor. Potser si algú em llegeix arribi a comprendre’m i a estimar-me, perquè se senti reflectit en el mateix procés que jo.
Deixa un comentari