EL SEGON PEDERASTA DE LA MEVA VIDA. PREÀMBUL

Abans d’entrar de ple en el tema que vull explicar, parlarem d’un altre pederasta.

Gabriel Matzneff. Un escriptor refinat, narcisista, amatent a la pròpia imatge. Poso a contracor la seva foto en aquest blog. Dic a contracor perquè, com em passava amb el segon pederasta que em va desfer la vida, em venen ganes de fotre-li una puntada de peu al cap i veure, així ho vaig imaginar durant molts anys, com queia a trossos perquè estava fet de fanc i a dintre no hi havia res.

És molt curiós, però tant en el físic com en el caràcter, s’assembla al pederasta que em va empaitar durant anys.

Continuem amb l’escriptor francès que ens ocupa. Matzneff construeix el seu personatge seguint el patró de l’enfant terrible que tant agrada al país veí. I un cop a la summitat dels cercles intel·lectuals, se sent lliure per practicar la pederàstia amb noietes de menys de quinze anys i d’anar a Filipines a buscar nens i nenes prepuberals.

Springora descriu com n’era, a més, de possessiu. No la deixava sortir amb companys de la seva edat, ni anar a concerts de rock amb els amics. I passava gran part del temps senyorejant la seva ment per aconseguir que, si venien mal dades, les nenes testifiquessin a favor seu.

Tot queda reflectit a les seves novel·les i als seus diaris, incloses les cartes que fa escriure a les víctimes, com el cas dramàtic de Francesca Gee, amant seva molts anys abans que Springora, quan va utilitzar la seva imatge sense permís per a la portada d’una novel·la, i també sense permís va publicar les cartes que ella li havia escrit sota la seva influència.

Els vídeos de l’època amb tota la francesada rient-li les gràcies, fan plorar. Més encara si pensem que era benvingut als cercles de Jean-Paul Sartre y Simone de Beauvoir, Louis Aragon i tota la tirallonga de noms sense valor literari, déus d’una època concretada al maig del 68, donaven i necessitaven exemples de vida que trenquessin esquemes.

Segons Vargas Llosa (i jo hi estic d’acord) les novel·les de Sartre són molt fluixes perquè més que escriure amb l’ànima, pontifica sobre una filosofia de vida basada segons ell en la poligamia i la llibertat, i supedita a aquesta idea la literatura. Recordem, també, que no criticaven a Stalin ni a Mao i van deixar a l’estacada a infinitat de presoners dels Gulags, o als condemnats a mort a Xina o a Cuba. Van ser partidaris de les més esgarrifoses dictadures. Es van tapar els ulls a tot allò que passava al món.

I, en aquest context tan fet d’aparença, un arribista com Gabriel Matzneff ocupava el lloc d’honor.

Com es poden comparar aquesta caterva d’infames al grandíssim Nabokov?

¿Cosa dels intel·lectuals francesos? No només. A Barcelona també en teníem de gent semblant. Molts, i no precisament Jaime Gil de Bietma o Joan Ferrater grans poetes que no se enorgullien de l’aspecte sòrdid de la seves pràctiques sexuals. En faig esment perquè arran del llibre d’Spríngora, la dreta d’aquest país els ha comparat a Matzneff.

Ara, per fi, començo a explicar el meu cas. La qüestió és que sempre he volgut escriure sobre el que em va passar. Però el meu perseguidors era una persona de la família, i hi havia molta gent que li reia les gràcies. Al 2014 em vaig apuntar a l’Ateneu per escriure la novel·la que tenia pensada, paral·lela, només en certa mida, a la meva vida i a les explicacions que m’he fet d’aquesta situació. Tenia por d’escrure una història autobiogràfica i em semblava que, per si sola, no ho explicava tot. La novel·la (tinc escrita la meitat i penso acabar-la) es diria REGINA CELIS. El nom fa referència a una noia que, com gairebé totes les nascudes dins del franquisme, estaven programades per arribar verges al matrimoni.

Quan jo tenia quinze anys i vaig arribar a Barcelona, els meus pares em van matricular a l’escola Isabel de Villena, amb professors procedents de l’Institut Escola i, per tant, catalanista (en ple franquisme les classes es feien en català). Hi havia professors del món de la cultura que destacaven en diversos camps. I també molts actors de la companyia Adrià Gual. Vaig estudiar allí des dels quinze fins als disset anys, amb professors com la Maria Aurèlia Campmany i d’altres coneguts i reconeguts, entre ells la filla d’en Joan Coromines, a la qual anomenàvem Macaria com la divinitat de l’inframon. Ja veieu quin nivell! Fins i tot per a riure parlàvem de Mitologia Grega!. Era tot un luxe estudiar grec amb la Carme Serrallonga. O història amb Ricard Albert i Llauró. Això sí, com que es creien tan intel·lectuals, podien arribar a ser una llauna. Inclús a tenir massa fums. Jo prefereixo les persones senzilles, les que no estan tan carregades d’ideals ni es creuen petits déus. Mal que siguin més inútils, per a mi són molt més interessants!

Arribar de Madrid a Barcelona era com baixar d’Arbeca. Tot i que havia conegut molts intel·lectuals, que ens visitaven a la casa de Madrid o passaven els estius al mas de Reus, mai no havia vist tant desfici cultural junt, tant per part dels professors com dels deixebles, tant d’interès per la música clàssica o per al teatre. Tantes ganes de pasejar-se pel món de les idees.

En aquest aspecte, tot i que m’agradava molt més l’ambient lliure i sense pretensions de Madrid, i em divertia quan el grup de companys m’acompanyava a casa i quan fèiem “guateques”, vaig tenir molta sort d’anar a raure a al Isabel de Villena. Un apunt. A Barcelona (potser perquè ens consideràvem massa intel·lectuals) no vam fer ni un trist guateque. Vist des d’ara, una desgràcia. I és que a un li agrada més una cosa que l’altre i no sap per què ja que no pren la molèstia de posar-se a pensar. Si ho féssim, què en trobaríem, d’explicacions i podríem corregir errades!

Jo era en aquells moments, deixeu-me que em tiri una floreta, una nena interessada per tot, ho dic perquè ve molt a tomb. M’agradava molt aprendre. I en aquest sentit, l’anarquia de l’Isabel de Villena, on no hi havia llibres ni ensenyança reglada, m’anava com anell al dit.

Però embolicat literalment amb totes les meravelles, es va presentar, ai làs!, el segon pederasta de la meva vida. No caldrà que digui el seu nom, ja ho endevinarà qui vulgui o pugui. Familiar no consanguini, tan bon punt em va veure, va començar-me a perseguir. El primer dia que vam estar sols (metro d’Aragó amb Via Laietana), em va fer un petó a la boca. Jo no m’ho esperava. Amb va fer tant de fàstic que vaig escopir a terra amb cara d’haver vist esbudellar una criatura, li vaig preguntar… Qué haces?

No me’n sabia avenir. Em va fer l’efecte que el petó me l’havia fet mon pare, tal era el grau de parentiu que jo considerava que teníem!

Ara acabo i publico. I si els Déus em són propicis, continuaré escrivint aquesta nit.

Antes de entrar de lleno en el tema que quiero contar, hablaremos de otro pederasta.

Gabriel Matzneff. Un escritor refinado, narcisista, atento a la propia imagen. Pongo a regañadientes su foto en este blog. Digo a regañadientes porque, como me pasaba con el segundo pederasta que me deshizo la vida, me dan ganas de echarle una patada en la cabeza y ver, así lo imaginé durante muchos años, como caía a pedazos porque estaba hecho de barro y dentro no había nada.

Es muy curioso, pero tanto en el físico como en el carácter, se asemeja al pederasta que me perseguió durante años.

Continuamos con el escritor francés que nos ocupa. Matzneff construye su personaje siguiendo el patrón del enfant terrible que tanto gusta al país vecino. Y una vez en la sumidad de los círculos intelectuales, se siente libre para practicar la pederastia con chicas de menos de quince años y de ir a Filipinas a buscar niños y niñas prepuberales.

Springora describe lo era, además, posesivo. No la dejaba salir con compañeros de su edad, ni ir a conciertos de rock con sus amigos. Y pasaba gran parte del tiempo señoreando su mente para conseguir que, si venían mal datos, las niñas atestiguaran a su favor.

Todo queda reflejado en sus novelas y en sus diarios, incluidas las cartas que hace escribir a las víctimas, como el caso dramático de Francesca Gee, amante suya muchos años antes que Springora, cuando utilizó su imagen sin permiso para la portada de una novela, y también sin permiso publicó las cartas que ella le había escrito bajo su influencia.

Los vídeos de la época con toda la francesada riéndole las gracias, hacen llorar. Más aún si pensamos que era bienvenido a los círculos de Jean-Paul Sartre y Simone de Beauvoir, Louis Aragon y toda la retahíla de nombres sin valor literario, dioses de una época concretada en mayo del 68, daban y necesitaban ejemplos de vida que rompieran esquemas.

Según Vargas Llosa (y yo estoy de acuerdo) las novelas de Sartre son muy flojas porque más que escribir con el alma, pontifica sobre una filosofía de vida basada según él en la poligamia y la libertad, y supedita a ésta idea la literatura. Recordemos, también, que no criticaban a Stalin ni a Mao y dejaron en la estacada a infinidad de prisioneros de los Gulags, oa los condenados a muerte en China o en Cuba. Fueron partidarios de las más escalofriantes dictaduras. Se taparon los ojos a todo lo que ocurría en el mundo.

Y, en ese contexto tan hecho de apariencia, un arribista como Gabriel Matzneff ocupaba el puesto de honor.

¿Cómo comparar esta caterva de infame al grandísimo Nabokov?

¿Cosa de los intelectuales franceses? No, en Barcelona también teníamos gente parecida. Muchos, y no precisamente Jaime Gil de Bietma o Joan Ferrater, grandes poetas que no se enorgullece del aspecto sórdido de sus prácticas sexuales. Me refiero a que a raíz del libro de Spríngora, la derecha de este país los ha comparado a Matzneff.

Ahora, por fin, empiezo a explicar mi caso. La cuestión es que siempre he querido escribir sobre lo que me sucedió. Pero mi perseguidores era una persona de la familia, y había mucha gente que le reía las gracias. En 2014 me apunté en el Ateneo para escribir la novela que tenía pensada. Porque tenía miedo a escrure una historia autobiográfica. La novela (tengo escrita la mitad y pienso terminarla) se llamaría REGINA CELIS. El nombre hacía referencia a una chica que, como casi todas las nacidas dentro del franquismo, estaban programadas para llegar vírgenes al matrimonio.

Cuando yo tenía quince años y llegué a Barcelona, ​​mis padres me matricularon en la escuela Isabel de Villena, con profesores procedentes del Institut Escola y, por tanto, catalanista (en pleno franquismo las clases se hacían en catalán) . Había profesores del mundo de la cultura que destacaban en varios campos. Y también muchos actores de la compañía Adrià Gual. Estudié allí desde los quince hasta los diecisiete años, con profesores como Maria Aurèlia Campmany y otros conocidos y reconocidos, entre ellos la hija (o quizá sobrina) del mismísimo Joan Coromines. Era todo un lujo estudiar griego con Carme Serrallonga. O historia con Ricard Albert i Llauró.

Llegar de Madrid a Barcelona era como bajar de Arbeca. Aunque yo había conocido a muchos intelectuales, que nos visitaban en la casa de Madrid o pasaban los veranos en la masía de Reus, nunca había visto tanta cultura junta tanto por parte de los profesores como de los discípulos, tanto de interés por la música clásica o para el teatro. Tantas ideas.

En este aspecto, aunque me gustaba mucho más el ambiente libre y sin pretensiones de Madrid, me divertía cuando el grupo de compañeros me acompañaba a casa. Y cuando hacíamos “guatecas”, tuve mucha suerte de ir a raer a Isabel de Villena. Un apunte. En Barcelona (quizás porque nos considerábamos demasiado intelectuales) no hicimos ni un triste guateque. Visto desde ahora, una desgracia. Y es a uno le gusta más una cosa que la otra y no sabe por qué porque no toma la molestia de ponerse a pensar. Si lo hiciéramos, ¡qué encontraríamos explicaciones!

Yo era en aquellos momentos, dejadme que me tire una florecilla, una niña interesada por todo, lo digo porque viene muy a cuento. Me gustaba mucho aprender. Y en este sentido, la anarquía de Isabel de Villena, donde no había libros ni enseñanza reglada, me iba como anillo al dedo.

Pero envuelto literalmente con todas las maravillas, se presentó, ¡ay làs!, el segundo pederasta de mi vida. No será necesario que diga su nombre, ya lo adivinará quien quiera o pueda. Familiar no consanguíneo, en cuanto me vio, me empezó a perseguir. El primer día que estuvimos solos (metro de Aragón con Via Laietana), me besó en la boca. Yo no me lo esperaba. Con dio tanto asco que escupí en el suelo con cara de haber visto destripar a una docena de criaturas, le pregunté… ¿Qué haces?

No sabía porvenir. Me dio la impresión de que el beso me lo había hecho mi padre, ¡tal era el grado de parentesco que yo consideraba que teníamos!

Ahora termino y publico. Y si los Dioses me son propicios, seguiré escribiendo esta noche.