EL SEGON PEDERASTA DE LA MEVA VIDA. PREÀMBUL

Abans d’entrar de ple en el tema que vull explicar, parlarem d’un altre pederasta.
Gabriel Matzneff. Un escriptor refinat, narcisista, amatent a la pròpia imatge. Poso a contracor la seva foto en aquest blog. Dic a contracor perquè, com em passava amb el segon pederasta que em va desfer la vida, em venen ganes de fotre-li una puntada de peu al cap i veure, així ho vaig imaginar durant molts anys, com queia a trossos perquè estava fet de fanc i a dintre no hi havia res.
És molt curiós, però tant en el físic com en el caràcter, s’assembla al pederasta que em va empaitar durant anys.
Continuem amb l’escriptor francès que ens ocupa. Matzneff construeix el seu personatge seguint el patró de l’enfant terrible que tant agrada al país veí. I un cop a la summitat dels cercles intel·lectuals, se sent lliure per practicar la pederàstia amb noietes de menys de quinze anys i d’anar a Filipines a buscar nens i nenes prepuberals.
Springora descriu com n’era, a més, de possessiu. No la deixava sortir amb companys de la seva edat, ni anar a concerts de rock amb els amics. I passava gran part del temps senyorejant la seva ment per aconseguir que, si venien mal dades, les nenes testifiquessin a favor seu.
Tot queda reflectit a les seves novel·les i als seus diaris, incloses les cartes que fa escriure a les víctimes, com el cas dramàtic de Francesca Gee, amant seva molts anys abans que Springora, quan va utilitzar la seva imatge sense permís per a la portada d’una novel·la, i també sense permís va publicar les cartes que ella li havia escrit sota la seva influència.
Els vídeos de l’època amb tota la francesada rient-li les gràcies, fan plorar. Més encara si pensem que era benvingut als cercles de Jean-Paul Sartre y Simone de Beauvoir, Louis Aragon i tota la tirallonga de noms sense valor literari, déus d’una època concretada al maig del 68, donaven i necessitaven exemples de vida que trenquessin esquemes.
Segons Vargas Llosa (i jo hi estic d’acord) les novel·les de Sartre són molt fluixes perquè més que escriure amb l’ànima, pontifica sobre una filosofia de vida basada segons ell en la poligamia i la llibertat, i supedita a aquesta idea la literatura. Recordem, també, que no criticaven a Stalin ni a Mao i van deixar a l’estacada a infinitat de presoners dels Gulags, o als condemnats a mort a Xina o a Cuba. Van ser partidaris de les més esgarrifoses dictadures. Es van tapar els ulls a tot allò que passava al món.
I, en aquest context tan fet d’aparença, un arribista com Gabriel Matzneff ocupava el lloc d’honor.
Com es poden comparar aquesta caterva d’infames al grandíssim Nabokov?
¿Cosa dels intel·lectuals francesos? No només. A Barcelona també en teníem de gent semblant. Molts, i no precisament Jaime Gil de Bietma o Joan Ferrater grans poetes que no se enorgullien de l’aspecte sòrdid de la seves pràctiques sexuals. En faig esment perquè arran del llibre d’Spríngora, la dreta d’aquest país els ha comparat a Matzneff.
Ara, per fi, començo a explicar el meu cas. La qüestió és que sempre he volgut escriure sobre el que em va passar. Però el meu perseguidors era una persona de la família, i hi havia molta gent que li reia les gràcies. Al 2014 em vaig apuntar a l’Ateneu per escriure la novel·la que tenia pensada, paral·lela, només en certa mida, a la meva vida i a les explicacions que m’he fet d’aquesta situació. Tenia por d’escrure una història autobiogràfica i em semblava que, per si sola, no ho explicava tot. La novel·la (tinc escrita la meitat i penso acabar-la) es diria REGINA CELIS. El nom fa referència a una noia que, com gairebé totes les nascudes dins del franquisme, estaven programades per arribar verges al matrimoni.
Quan jo tenia quinze anys i vaig arribar a Barcelona, els meus pares em van matricular a l’escola Isabel de Villena, amb professors procedents de l’Institut Escola i, per tant, catalanista (en ple franquisme les classes es feien en català). Hi havia professors del món de la cultura que destacaven en diversos camps. I també molts actors de la companyia Adrià Gual. Vaig estudiar allí des dels quinze fins als disset anys, amb professors com la Maria Aurèlia Campmany i d’altres coneguts i reconeguts, entre ells la filla d’en Joan Coromines, a la qual anomenàvem Macaria com la divinitat de l’inframon. Ja veieu quin nivell! Fins i tot per a riure parlàvem de Mitologia Grega!. Era tot un luxe estudiar grec amb la Carme Serrallonga. O història amb Ricard Albert i Llauró. Això sí, com que es creien tan intel·lectuals, podien arribar a ser una llauna. Inclús a tenir massa fums. Jo prefereixo les persones senzilles, les que no estan tan carregades d’ideals ni es creuen petits déus. Mal que siguin més inútils, per a mi són molt més interessants!
Arribar de Madrid a Barcelona era com baixar d’Arbeca. Tot i que havia conegut molts intel·lectuals, que ens visitaven a la casa de Madrid o passaven els estius al mas de Reus, mai no havia vist tant desfici cultural junt, tant per part dels professors com dels deixebles, tant d’interès per la música clàssica o per al teatre. Tantes ganes de pasejar-se pel món de les idees.
En aquest aspecte, tot i que m’agradava molt més l’ambient lliure i sense pretensions de Madrid, i em divertia quan el grup de companys m’acompanyava a casa i quan fèiem “guateques”, vaig tenir molta sort d’anar a raure a al Isabel de Villena. Un apunt. A Barcelona (potser perquè ens consideràvem massa intel·lectuals) no vam fer ni un trist guateque. Vist des d’ara, una desgràcia. I és que a un li agrada més una cosa que l’altre i no sap per què ja que no pren la molèstia de posar-se a pensar. Si ho féssim, què en trobaríem, d’explicacions i podríem corregir errades!
Jo era en aquells moments, deixeu-me que em tiri una floreta, una nena interessada per tot, ho dic perquè ve molt a tomb. M’agradava molt aprendre. I en aquest sentit, l’anarquia de l’Isabel de Villena, on no hi havia llibres ni ensenyança reglada, m’anava com anell al dit.
Però embolicat literalment amb totes les meravelles, es va presentar, ai làs!, el segon pederasta de la meva vida. No caldrà que digui el seu nom, ja ho endevinarà qui vulgui o pugui. Familiar no consanguini, tan bon punt em va veure, va començar-me a perseguir. El primer dia que vam estar sols (metro d’Aragó amb Via Laietana), em va fer un petó a la boca. Jo no m’ho esperava. Amb va fer tant de fàstic que vaig escopir a terra amb cara d’haver vist esbudellar una criatura, li vaig preguntar… Qué haces?
No me’n sabia avenir. Em va fer l’efecte que el petó me l’havia fet mon pare, tal era el grau de parentiu que jo considerava que teníem!
Ara acabo i publico. I si els Déus em són propicis, continuaré escrivint aquesta nit.
Deixa un comentari