EDITEM A AMAZON ELS LLIBRES DEL MEU PARE

EDITEM A AMAZON ELS LLIBRES DEL MEU PARE

ELS QUARTS I LES HORES 

Quan va caure la nit, la columna es trobava prop de la pedrera romana del Mèdol, i encara sentien el tronar incessant dels afusellaments en massa i l’esclat de les voladures de muralles. Columnes ingents de fum i claredats d’incendi s’alçaven sobre la ciutat martiritzada. 

Després de tants dies de setge, el general Suchet havia promès a l’exèrcit assaltant que en donaria tres de saqueig, amb llibertat absoluta. I, durant tots tres, la violació, el robatori i l’assassinat van omplir els carrers de Tarragona amb més de sis mil morts d’homes, dones i criatures. 

En represàlia a la dificultat que havien tingut per penetrar a la ciutat, les tropes napoleòniques prenien venjança: el mot d’ordre era no deixar cap ésser vivent de la població civil. I si les lleis de guerra exigien no tocar cap soldat regular, després de la victòria, despullaven els qui trobaven, per poder-los confondre’ls amb els paisans i, així, assassinar-los. 

Tres dies de disbauxa que per la barbàrie indignaren el món i mantingueren Tarragona i el seu pla com en una visió dantesca. 

I, cosa estranya —feta sols per a respondre internacionalment dels esdeveniments—, les ordres del comandament havien estat les de respectar els oficials dels batallons que comandava el general Contreras. 

Ara, la columna de carros d’oficials ferits, soldats destrossats i una munió de gent civil que els havia pogut seguir a peu, es miraven amb horror les flames del martiri. 

I la caravana anava en direcció a Barcelona, cercant refugi. 

En la confusió havien aconseguir de formar la columna, després que s’havien pogut evadir sortint per la part posterior de l’hospital de la catedral. 

Érem a la posta, del dia 30 de juny de 1811. 

Els set carros plens de ferits i els seguidors van arribar a Altafulla, des d’on se sentien encara els esclats de l’artilleria, i es veia, en la negra nit, els esplendors dels incendis. 

Al tercer dels carros hi anava el ferit més greu; una massa informe de draps i de sang. Sols sabien que era un capità del Setè de Cavalleria, a qui una granada francesa havia destrossat a causa de l’esclat del polvorí Cervantes, on moriren cent trenta soldats. Els de la caravana l’havien recollit perquè, en el moment de fugir, la llitera i el capità estaven abandonats a la porta de l’hospital. 

Exhausts, sota la calor i el cel de juny, la columna anava, incansable, pel camí de Berà. I la claror de l’alba aparegué quan foren a les envistes del Vendrell, on van demanar aixopluc. Instal·laran els ferits en diverses cases, i hi van romandre tres dies, vist que no hi era previsible la presència de tropes napoleòniques. 

Comandava la columna de carros el comodor Codrington, de l’esquadra anglesa, per ser l’oficial de més alta graduació. Codrington havia estat al setge de Tarragona com a observador encarregat de combinar degudament l’acció bèl·lica entre les forces de mar i les de terra, i era un dels qui n’havien pogut escapar. 

Havent vist que els vaixells anglesos seguien senyorejant aquelles aigües després de la rendició de la capital, el comodor cregué convenient de fer el camí per la banda de mar, i van baixar pel declivi del Vendrell, cap a Cubelles; era una possibilitat d’ésser salvat; el camí per l’interior es feia difícil; d’escamots francesos, se’n podien trobar encara a qualsevol lloc, perduts o distanciats del comandament. 

En deixar les voltes de Garraf i, descoberts pels primers raigs de sol, aparegué sobre la platja un escamot de cinc o sis soldats enemics; la comitiva dels carros es va parar i s’emparà en el llit del riu. Els francesos van fer un moviment dubitatiu i s’orientaren vers la boscúria pròxima; després es van repensar i iniciaren un atac a la caravana. Van sortir les armes, amagades dintre els carros-ambulància, i caigueren dos soldats, els altres van llançar els fusells, en senyal de rendició, però no els valgué de res; el record massa recent de la ciutat martiritzada i dels vils assassinats alçà un crit unànime en els civils, que es tiraren sobre els qui quedaven i els deixaren estesos sobre la sorra. De l’interior venia un grup de voltors, amenaçador, i, a la flaire salobre dels joncars de Castelldefels, es barrejava, impertinent, la pestilència portada per l’aire enrarit del sud, que aleshores s’havia alçat i portava la fetor dels milers de cadàvers insepults de Tarragona. 

A les entrades de Gavà foren soterrats un soldat del regiment d’Ultònia i un nen de dos anys, a qui la mare no havia volgut deixar i portava mort, feia dos dies, a coll. 

La massa somnolent resava sobre les tombes improvisades. 

A quarts de quatre de l’endemà, la població del Prat de Llobregat acollia la columna sagnant i famolenca, i els donava aixopluc per les cases. La vila vivia hores de temor i d’inseguretat, ja que a Barcelona regnava la confusió, sota el poder de les tropes del general francès MacDonald. 

Essent terres que havien pertangut a la jurisdicció del marquès de Vilafranca, no mancaven al Prat casalots i palaus de prosperitat passada. Així, dos dels carros van ésser manats a una mansió senyorial. De la plaça on estaven concentrats, els dos carros seguiren el camí que conduïa vers la part del mar i es van parar davant d’unes altes parets que circundaven una gran finca. 

Un criat, de cabell blanc, vestit de negre, i mitges vermelles, obrí la portalada de ferro de la mansió; i un oficial il·lès, del regiment de granaders de Castella, se li encarà. 

—Us han avisat que veníem a demanar allotjament?
—Sí, senyor.
Els dos carros entraren pel llarg passeig; un camí polsós, d’arbres i flors i, al fons llunyà, el gris de la casa on el sol darrer deixava veure escrostonaments produïts per les bales d’un recent assalt. 

Davant la casa hi havia un cotxe de dos cavalls, on carregaven uns farcells, i no tardà a sortir la senyora, acompanyada de tres fills petits. Mentre els ajudants descarregaven els ferits instal·lats en lliteres, els oficials s’inclinaren davant de la dama. 

—Senyora…
—Comtessa… —li besaven la mà.
—Poden disposar com vulguin de la casa. Els deixo el servei, perquè compleixi amb vostès. 

Nosaltres, marxem a Barcelona.
—A Barcelona? Però, senyora…
—No hi ha cap perill. Continua ocupada pels napoleònics, però admeten els forasters. Es 

més; el general d’Augereau ha publicat un ban i demana que tornin els refugiats, que no els ha de passar res. 

—Jo m’hi pensaria, senyora —insinuà un oficial. 

—No tinguin por. El conseller Pujol i Marc, que és assessor d’Augereau, ens ha preparat l’arribada. Hi tenim la nostra casa. Els meus pares… 

La dama endolada mirava com les lliteres entraven per la porta. Ara, dos soldats, en baixaven una amb extremada cura; un pilot de roba o de sang: «Pobret…», sospirà la senyora, visiblement afectada. S’apropà involuntàriament al ferit: «Pobret…» 

—I aquest? —preguntà als oficials. I ells s’encongiren d’espatlles.
—No creiem que duri gaire.
La comtessa portava els petits agafats de la mà i, al·lucinada, anà unes passes darrera la llitera veient com, per l’ampla escala d’honor, el pujaven al primer pis.
Un cop el cotxer hagué encès els fanals del vehicle, s’inclinà davant de la dama i ella li ordenà la sortida. Els carros i la gent, a l’entom del cotxe, s’il·luminaven amb les torxes que portaven els criats. Restaren només els oficials, que comentaven la bellesa de la dama.
Era una dona de bella estampa, la comtessa de la Vall d’Arenós. Pertanyia a la més vella nissaga aristocràtica catalana; una dona de seriós capteniment i distingides maneres, el pare de la qual tenia un palau a Barcelona. Els avatars de la dissimulada invasió francesa l’havien portada a establir-se provisionalment a la casa pairal que els seus sogres tenien al Prat de Llobregat: la casa on estiuejaven. 

El 1775, la comtessa s’havia casat amb Lluís d’Hortolà i Pladellorenç, militar i fill segon d’una família d’il·lustres juristes. Ella tenia ara trenta-sis anys i, després de més de tres d’absència del marit, endut per la guerra, en feia més d’un que no en sabia res. D’Hortolà havia anat amb el seu regiment quan, pel maig del 1808, es produí l’alçament contra els exèrcits napoleònics a Barcelona. 

Un any abans, Isabel Clara de Taltavull i de Casamor, comtessa de la Vall d’Amenós, havia tingut la joia de saber que el seu marit era viu. Un company d’armes d’Hortolà, enviat en missió secreta a Barcelona, l’havia anada a veure i l’assabentà que, quan el general francès Duchasme menà els militars espanyols a l’auxili de Tortosa, ells havien desertat i marxaren a Saragossa, on assistiren en aquell terrible setge; d’Hortolà hi va ser lleument ferit, en el convent dels Caputxins, mentre manava un dels terços de Palafox. 

Ara, Isabel Clara estava convençuda que el seu marit era mort i que no el veuria més. I el pare d’ella també s’ho creia; el «Diario de Barcelona» havia publicat la notícia del paorós delme que uns esquadrons de cavalleria havien sofert prop de Tudela, en fugir de l’infern de Saragossa. I creien que un dels oficials era d’Hortolà. 

El cotxe de la comtessa corria temeràriament, en la nit de la guerra, cap a Barcelona. La dama no podia treure’s del cap la visió dels ferits a l’entrada de casa seva. Pensava que, com ells, el seu estimat Lluís degué caure qui sap on i va morir lluny dels seus braços; plorava en l’evocació dels seus amors mai no entelats. La filla petita li dormia a la falda i, els altres dos miraven la brillantor de les seves llàgrimes, enceses pel fanal del cotxer. 

En la foscúria de la Creu Coberta s’alçaren, a la llunyania, els fanals del control militar, i el vehicle s’aturà. 

—Salconduits?
L’autorització era firmada pel mateix general d’Augereau, i, el bon acolliment, assegurat


L’endemà de l’arribada dels carros de ferits al Prat es presentà lluminós; cap núvol no entelava el cel de juliol, i la claror es deixava sentir. Reposats pel son, i alliberats de la fam de les llargues jornades de camí, els refugiats voltaven per la plaça en espera de les decisions del comandament i del que quedava de forces vives. Batlle, rector i secretari de l’ajuntament demanaven la col·laboració de grans i petits per ajudar a les feines dels camps, castigats per la manca de braços i les requises militars. Les planúries del Prat, rebost del formiguer de Barcelona, feien llàstima de veure. Hi dominava l’abandó; la majoria de les hortes no havien estat regades a temps; d’altres, no havien rebut les feines pròpies dels mesos anteriors. Pel maig no s’hi va cavar, ni se n’arrencaren les males herbes, ni s’hi havien sembrat les mongetes de secà, ni les cols d’hivern. En aquest juliol, ni per l’agost que s’apropava, no tindrien enciams, per no haver-ne trasplantat; es preveia un hivern sense col-i-flors, ni espinacs ni bledes: la base de l’alimentació, i la riquesa abandonada del lloc. 

Mercès a l’heroic comportament del metge de la caravana, tot i que no disposava del més elemental remei, la majoria dels ferits anaven millorant. 

A la posta del dia quart, però, s’obriren dues foses en el cementiri parroquial de Sant Pere i Sant Pau per enterrar-hi un capità del regiment d’Ultònia i un tinent del de Savoia. Tota la població, emmudida, era present prop de les tombes, presidida per el Comodor anglès, Codrington. 

La senyorial mansió era ocupada pels ferits. Les divuit cambres guardaven d’un a tres dels afectats, a cura dels soldats assistents que s’alternaven dia i nit. Els baixos i soterranis de la casa eren plens de matalassos i pilots de roba, per al descans dels il·lesos, oficials i tropa; i els qui, ferits, es podien valer, seien per les poltrones, escampades arreu. 

En aquest moment l’atenció del metge era fixa en l’estat del capità de cavalleria, ferit davant del polvorí Cervantes, de Tarragona. Tenia incrustació de metralla i sofria commoció cerebral. «Es més mort que viu», pensava. Els embenats que ei cobrien no li deixaven veure més que la boca; havia perdut la paraula. 

—No sabem qui és, —es planyien els altres. L’oficialitat s’interessava pel desconegut.
—Company. Com te dius?
—Mmmm… —només movia els llavis.
L’havien instal·lat en una de les més luxoses cambres, al costat de la d’un comandant que ocupava l’ala nord; era una cambra de regulars proporcions, amb llit endomassat de seda i es- caleta de plata, de tres graons, per pujar-hi; un Crist a la paret i, penjats, notables quadres, alguns foradats per les baionetes; mobles de factura vienesa i, prop del balcó, un escriptori ministre amb canelobres de bugies. 

L’assistent de torn mullava la boca del ferit. Després s’alçava, i anava a mirar pel balcó i tornava prop del llit amb l’aigua a la mà. 

Durant els primers dies, el militar, semblava més tranquil. Només de tant en tant feia com un esforç i sospirava. Queixes inintel·ligibles li sortien de la boca. 

Passat un temps començà a neguitejar-se. Semblava voler moure els braços i el cap però tot acabava en un sospir d’abatiment. I passaven les hores, fins tornar a aquestes manifestacions d’angoixa. 

—Ja hi torna —comunicà l’assistent.
El metge s’inclinà sobre el ferit.
—Em sentiu? —preguntà, sense rebre cap resposta—. Com us trobeu?

—Voleu dir alguna cosa? Estigueu tranquil, d’ençà que som aquí heu millorant molt. 

D’un vell rellotge de sobre de la calaixera sonaren campanades, i el capità es va moure amb marcada agitació. 

El soldat assistent es dirigí al metge:
—Quan toca el rellotge sempre fa el mateix. Es mou… Sembla que rigui. No sé…
—Escolta’l sempre. Deu voler dir alguna cosa —recomanà el metge. I afegí—: saps que és 

això, noi? La lluita entre la vida i la mort. Està molt malament.
En els moments esporàdics en que el capità malalt s’apropava als límits de la consciència, es preguntava «On sóc?». I una immensa tristor l’envaïa, enmig del dolor corporal, en el flotar de la inseguretat. Després de l’esclat de la bomba que l’havia malmès, no es recordava de res. I, en les ànsies de viure, se sentia segur com estava; tocava el matalàs, prova segura que el seu cos no jeia estirat sobre qualsevol camp. Comprovava els embenats i se sentia cuidat amb l’aigua que li mullava la boca; llepava agraït la cullereta que li oferia el líquid: «On dec ser?», es deia. Sentia com tornava el moviment de braços i cames i movia els llavis davant l’endevinada presència de l’assistent, com per voler parlar. Guspires, només, de coneixement on arribaven difícils els mots que li deien i no sortien a l’exterior les paraules que ell volia dir. 

I els dies passaven… 

Una nit, potser més íntima que les altres, perquè a la calor del dia havia seguit un fort vent de llevant que assotà la mansió, i, ara, se sentia un ruixat d’estiu, el malalt s’excità novament en sentir les campanades del rellotge. 

—Nang, nang, nang… 

Campanades pausades, de so profund, sensuals, que el commovien i el feien pensar, i avivaven en ell el record d’aquells sons entranyables; sonoritats per ell viscudes en un altre temps més feliç. 

Com va poder, en mig de la debilitat, procurà quedar despert per quan les campanades tornessin. «Ara només en tocarà una», pensà. 

—Nang…! 

«Oh! Sí; ho és!» Ell mai no havia sentit un rellotge igual al del seu avi. Campanada pregona, de veu metàl·lica, calenta, de poca durada en la percussió. «Ho és!» Si en tenien de rellotges a les cases del seu avi i a les dels seus parents, que ell havia sentit tocar; però cap com aquell. 

—«Nang, nang…»
«Sóc a casa, al Prat. A la casa de l’avi! Déu meu!»
Rememorava els dies de la infantesa: «Avi, si em portes el teu rellotge, aniré a dormir», i es quedava despert llarga estona per sentir les campanades. 

Pensava que l’hi devien haver portat després del terrible setge de Tarragona, el qual ara se li feia present entre les brumes de la consciència, i es volia moure per preguntar qui era el soldat o qui fos que li posava l’aigua a la boca seca: «Deu ser la Isabel. Isabel Clara!», cridava. I era inoït el clam que quedava en les entranyes del destrossat. S’aferrà als dits del soldat. «Dits grollers, que no són els de la Isabel…», pensà i abandonà aquells dits. Els de la Isabel Clara eren fins i prims, alats, que discorrien sobre les tecles del piano i brodaven delicades teles. «No deu ser a casa, això», es deia. Era estrany d’haver anat a raure en una cambra on hi havia un rellotge igual al que tenia l’avi. No podia creure que n’hi hagués cap altre enlloc, i pensava que tot això s’ho creia en la mort, ja dintre de la mort. 

«Nang, nang…» 

Era un rellotge Lluís XIV, que l’avi havia portat de França poc abans de la presa de la Bastilla, de campanades inconfusibles que ell amava. «No hi dec ser a casa», es deia, però tocava els llençols de fil, que mai no tenen en els hospitals. «Algú em deu haver recollit»… 

La postració no cedia, i les campanades del dubte l’incitaven a uns moviments que no podia fer; s’hauria volgut treure els draps de la cara per donar-se a conèixer, i les paraules no sortien de la gorja. «La Isabel no em ve a veure», s’irritava febrós.

Sentia que el soldat camadajava, silenciós, d’una banda a l’altra; i en els relleus, els infermers que, imprudents, s’expressaven de qualsevol manera, li donaven a entendre el seu estat desesperat. Sovint, les benes dels ulls deixaven traspuar una guspira de la llum del sol. 

A fora, els refugiats havien millorat i la situació col·lectiva empitjorava. Feia dies que la població del Prat havia tornat a veure escamots de la Intendència francesa, de Barcelona. Buscaven menjar i qui millor podia donar-los-el. Ara, amb l’ajuda dels arribats de Tarragona, els camps començaven a presentar un millor aspecte. Sota la direcció dels pagesos vells, que havien resistit al poble, procuraven corregir el mal fet a la terra. Feien la recol·lecció de les poques patates primerenques que hi havia, i es llauraven els quadres lliures de sembra, i els abandonarien, tot i que malament, per preparar les plantes de la tardor. 

—Si veuen aquests camps recuperats, ens invadiran. Barcelona i els seus exèrcits passen molta gana —sentencià el Comodor anglès. 

Sabien que, al general Augereau, no li havia de costar gaire destinar un centenar d’homes per envair el Prat, tocant a la capital i sense defenses, i arreplegar, així, el que poguessin. 

D’acord amb tota l’oficialitat, resolgueren l’alçament del camp; els homes, dones i criatures del seguici podien quedar-se. 

En la reunió dels militars, tinguda al menjador gran de la casa, s’examinà la situació. Tropes de Suchet i del mariscal Macdonald es dirigiren ara des de Tarragona a Montserrat, per abatre el monestir fortificat. No podien, per tant, pensar a anar gaire lluny, en el propòsit de presentar-se a Cardona —on la Junta Superior s’havia instal·lat—, a Berga o a Vic, lliures, aleshores, de francesos. Van saber igualment que les tropes del general Schwartz, en dirigir- se a Manresa, havien estat detingudes, per sorpresa, i derrotades al Bruc. 

El Comodor anglès s’inclinava per una sortida cap al mar; però l’empresa no era possible per manca d’embarcació. I, arribà un moment en què la deliberació semblava paralitzarse. Aleshores, un comandant, ja restablert com els altres, s’alçà de la butaca. 

—Senyors —va dir—. Nosaltres som militars que encara podem aguantar una arma, i tenim l’obligació d’apropar-nos als companys que lluiten, sigui on sigui. Si ens quedem pel camí, ens hi quedarem. 

I acordaren que se n’anirien cap al Bruc on, per la recent dispersió, no era probable de trobar-hi més que possibles escamots de francesos. 

Un cop pres l’acord tot eren presses.
A baix, tothom cuitava amb els preparatius de la fugida.
Del seu llit estant, el capità ferit endevinava la inusitada activitat de la gent. Alguns oficials havien entrat a veure’l. En presència d’aquests el metge li va alçar els embenats de la cara; la metralla li havia desprès una bona part de la galta esquerra que, ara, anava guarint. 

—Com us trobeu? —preguntà el doctor.
—Com te dius? —inquiria un oficial.
—Digues; qui ets?
El metge creia que no havien d’emportar-se el malalt; el seu estat precari no li permetia aquell risc. Però, ben aviat, els oficials van convèncer el doctor, en dir-li que l’arribada dels francesos al Prat no es faria esperar, i que, coneguda la brutalitat amb què aquests s’havien manifestat, el matarien. 

La desesperació del malalt arribà al paroxisme. La febre alta. Acabava de produir-se un fet que assegurava al capità que, realment, es trobava a casa seva; que aquella casa era la seva llar. Ja no calia creure només amb les campanades de l’estimat rellotge. En un moment donat, el soldat que l’atenia va pronunciar el nom del vell criat. 

—Genis! Genis, porteu-me l’aigua. 

El ferit es va moure amb violència i emetia crits guturals, bramuls de bèstia acorralada i amb tota l’aflicció del món; l’infermer, seguint ordres, li subjectava els febles i trencats braços. Van sonar les campanades del rellotge, i un sospir profund abatí el cos del ferit. 

Refugiats i poble seguien els carros en la nit paorosa i, els arbres brandaven al vent, amb vol d’ocells negres espaordits per l’escalfor de les flames de les torxes. A les envistes dels focs de Sant Joan Despí, molts dels acompanyants quedaven enrere i, a Sant Vicenç dels Horts ja només els carros alçaven la pols del camí. 

Quan van arribar a Pallejà soterraren el capità del Setè de Cavalleria, un home que no sabien qui era. Allí restà, en una sepultura inno- minada, Lluís d’Hortolà i Pladellorenç, amant espòs d’Isabel Clara, comtessa de la Vall d’Amenós, qui, després de tres anys de no veure’l, feia només pocs dies que s’havia encreuat amb ell a la porta mateixa de llur casa, quan estava malmès, en una llitera, per les greus ferides rebudes en l’esclat del polvorí Cervantes, de Tarragona. 

Joan Carandell i Marimon

Del llibre: ALLÒ QUE MAI NO S’OBLIDA.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

18 − eight =